De la marató al xàfec

Per reforçar el seu caràcter d’espectacle, més que de concert a l’ús, Rumberos, pugin a l’escenari! va tenir un preludi en forma d’esquetx teatral. La simpàtica idea la va protagonitzar un hipotètic participant de Mongòlia que, el 1992, es va apuntar a la marató. I no va arribar a la meta justament fins a aquell moment, al cap de 25 anys. Un quart de segle després, dimarts passat, es va rememorar l’inici d’uns Jocs Olímpics a la clausura dels quals la rumba va gaudir de la captura de pantalla mediàtica més gran de la seva història.

Després d’aquest preàmbul i amb el Teatre Grec ple de gom a gom, més rumber que olímpic, Sicus va exercir de mestre de cerimònies (al capdavant d’una macrobanda) i va obrir enllaçant èxits del rei Peret. La següent intervenció va posar en evidència les contradiccions que aquell 92 ens va deixar. Tot i aquell aparador olimpicorumber, la peça més perdurable publicada llavors va passar en aquell moment gairebé inadvertida. El ¡Marcha, marcha! del desaparegut Ramunet, que va abordar el seu germà Peret Reyes.

Notícies relacionades

Un fotògraf d’EL PERIÓDICO opta al premi Visa d’Or

Neil Young li declara la guerra a Trump en una cançó

Després d’ell, el grup Gertrudis, primers representants d’un exitós subgènere que es podria dir «okupes de la rumba». A continuació, Manel Joseph de l’Orquestra Plateria va recordar el seu company de fatigues Gato Pérez. Tot anava sobre rodes quan Yumitos del Pichón va posar el motor roent amb La moto. Tant va escalfar que molts ni es van adonar que començava a ploure, amb la immediata suspensió del concert.

Llàstima que per poc no  va poder sortir Maruja Garrido, que, com a força de la natura que és, potser hauria espantat la pluja. Ni cap dels altres artistes programats: Los Amaya, Rumba Tres, Joan Garriga, La Pegatina, Johnny Tarradellas i Moncho, la vigília de fer 77 anys. La pluja negant la jornada semblava una metàfora del que en certa manera va ser Barcelona-92: un episòdic tràiler de la ciutat que permanentment és avui. Atapeïda i més babilònica que olímpica. Sempre ens quedarà la rumba.