Anar al contingut

Un desequilibrat 'Il trovatore' al Liceu

El muntatge, emmarcat en l'atmosfera d''Els desastres de la guerra' de Goya, perd força amb el discret repartiment

Artur Rucinski (Comte de Luna), Marianne Cornetti (Azucena) i el cor sobresurten en la irregular funció de l'òpera de Verdi

César López Rosell

Un desequilibrat 'Il trovatore' al Liceu

FERRAN SENDRA

Hi va haver de tot, i no precisament bo, en aquest retorn d’'Il trovatore' al Gran Teatre del Liceu. Aprofitant l’estructura de l’infumable muntatge de Gilbert Defló el 2009, Joan Anton Rechi ha ideat una nova ambientació convertint l’escenari en una gran llenç presidit pels gravats d’'Els desastres de la guerra' de Goya. Un esforç lloable, en la mesura en què situa aquest melodrama d’amor, venjança i mort de Giuseppe Verdi en una atmosfera més èpica que casa amb l’argument però que no aconsegueix ocultar les carències d’un repartiment desequilibrat, en què només donen la talla el Comte de Luna d’Artur Rucinski, la visceral Azucena de Marianne Cornetti i el cor de la casa.
    

És difícil entendre com en el primer elenc no han sigut inclosos l’ascendent Piero Pretti com a Manrico, en lloc de l’anodí Marco Berti de dilluns, i Tamara Wilson, una aposta molt més segura per al paper de Leonora que la de la desorientada Kristin Lewis. ¿Deu ser que a tots dos els han reservat per a la funció de divendres retransmesa a tot Espanya? En el cast d’aquell dia hi haurà també Cornetti mentre que el triomfador Rucinski, que hauria completat un elenc presumiblement millor, serà substituït per George Petean.
  

 L’ambient de l’època de la guerra de la Independència està bastant aconseguit gràcies també al vestuari de Mercè Paloma. El mut pintor (Carles Canut) és un espectador del que passa en el relat. Els colors negres, terrosos i els tons daurats i blaus dels capvespres acompanyen les accions ben il·luminades per Albert Faura.

DIVERGÈNCIES

La partitura exigeix un gran desplegament tant en la línia de cant com en l’expressió de les emocions. L’obra necessita quatre cantants/actors de primer nivell i un cinquè, Ferrando, d’altura perquè el viatge per l’inversemblant llibret no naufragui. I aquí és on es produeixen les divergències. Berti va mostrar desconcertants alts i baixos amb un Manrico mancat de carisma actoral. Malgrat la potència d’uns aguts sense brillantor, va mostrar certa falta d’intensitat i un notable descontrol en la modulació de la veu en àries compromeses com la de pira o Ah!, si, ben mio.
  

 El cas de Lewis va ser problemàtic. Histriònica, amb una vocalitat cridanera i amb seriosos problemes al baixar als greus, no va trobar el to de depurada bellesa canora que exigeix el personatge que enfronta, en la guerra i en l’amor, el trobador Manrico amb el Comte de Luna. Rucinski va compondre un aristòcrata de gran fondària dramàtica i vocal. La seva actuació va ser tan bona que va millorar les prestacions del conjunt quan va intervenir en els concertants. 
  

 Estupenda també va estar Cornetti, plena de convicció i entrega, recreant la gitana que mou els fils de la trama. Carlo Colombara va ser un discret Ferrando i el cor va brillar en el passatge dels gitanos i en els seus moviments escènics. L’orquestra, dirigida per Daniele Callegari, va intentar acoblar-se a la diversitat interpretativa dels cantants amb desigual fortuna. 

0 Comentaris
cargando