Art Garfunkel, fos a Pedralbes

Com si, arribat un moment, completats tots els cicles, el pes de la història es fes més vaporós, difuminant-se i fonent-se amb el paisatge, Art Garfunkel es va mostrar divendres passat a Pedralbes en una forma lleugera, un reflex tènue del que un dia va ser. Capaç encara de subministrar-nos passatges d’emoció, però en una versió suau i, tot s’ha de dir, garrepa: el recital, un cop descomptada la pausa, va durar una mica més d’una hora.

El Festival Jardins de Pedralbes, en la nit de clausura de la cinquena edició (potent balanç: 51.441 entrades venudes en comparació de les 26.500 de l’any passat), es va procurar un nom llegendari i que tan sols havia actuat a Barcelona una vegada, fa 20 anys,  Zeleste (avui Razzmatazz). No hem estat de sort amb la saga Simon & Garfunkel a Barcelona, i cada una de les seves poques visites per separat (dues per cap) han causat lògica sensació entre els seus fans. Notable excitació quan Garfunkel va entrar en escena, amb maneres eufòriques («¿s’ho poden creure? ¡Encara faig aquest treball!») i van sonar els primers acords de 'The boxer'.

I un moment de pànic: la seva veu no arribava en el «lie la lie» de la tornada, que tanta força reclama. Garfunkel, de 75 anys, va patir una paràlisi vocal el 2010, de la qual es va recuperar, però, tot i que col·loca cada nota en el punt just, encara es ressent en els pics més exigents. Amb tot, el seu coll va anar adequant-se dintre de les seves possibilitats. Va transmetre sentiment, fins i tot amb fragilitat, a 'Perfect moment', aquell 'A heart in New York' que va fondre amb 'All I know', l’adaptació de 'Real emotional girl', de Randy Newman, i les incursions en el seu passat amb Paul Simon, com la màgica 'Scarborough fair', amb certa sobrecàrrega de sintetitzadors, i 'Homeward bound'.

EN PETITES ENTREGUES

Va venir amb només dos músics, el teclista Dave Mackay i el guitarrista Tab Laven. Potser una segona veu que l’acompanyés no hauria estat de més. I no es va entendre que, després de només 30 minuts, fes una pausa de 20 que van acabar sent 25. Un Garfunkel en petites entregues, doncs, que va oferir després una altra mitja hora embolcallada amb una mica de 'storytelling' i de declamació poètica, adoptant a vegades un posat teatral, segons com graciosa, de rapsoda tocat per les muses.

UN ÚNIC BIS

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Boniques '99 milers from L. A.' i 'Bright eyes', i adaptacions que revelaven les seves fonts: 'Someone to watch over me', de Gershwin, i 'Goodnight my love', èxit de Paul Anka. Cristal·lí acostament de 'For Emily, whenever I may find her', delícia encantada dels seus dies amb Simon, i un 'The sound of silence' amb nervi guitarrer sacsejant el recinte. «La cançó que va canviar la meva vida».

Sobre 'Kathy’s song' va recordar quan tots dos, als inicis, tocaven pels carrers de les ciutats europees com «americans expatriats», i va tancar amb un 'Bridge over troubled water' sentit i vulnerable, sense l’èpica original (que sí que adopta Simon quan la canta). Un únic bis va segellar la nit amb els tons espirituals de 'The Lord’s prayer', deixant-nos el record d’un Garfunkel allunyat del pla material i convertit en oració.