Antonio Ortuño: l'èpica de la insignificança
Les amargors d'un personatge orgullosament vençut, a 'La vaga ambición'
lpedragosa37925963 antonio ortuno ortuo170404204344 /
Si fins al moment Antonio Ortuño s’havia ocupat de les diverses manifestacions del món polític, social i cultural, ara, a 'La vaga ambición', mostra un gir singular en la seva escriptura per convertir un llibre de contes en una poètica literària de la quotidianitat, una mena d’èpica de la insignificança que assola Arturo Murray, personatge que va d’aquí cap allà i d’allà cap aquí, intentant suportar i sobreviure el seu propi temps sent escriptor: «Escribir era la vaga ambición de guerrear contra mil enemigos y salir vivo».
I, no obstant, hi ha un aire de família, queda l’estil inconfusible d’Ortuño que ja apareixia a 'La señora Rojo': aparent facilitat idiomàtica, humor cruel convertit en sàtira que muda el conte en el paràgraf final i escriptura contundent: «Los muertos iluminan la ruta de los vivos. Por eso leemos: para que inflame una antorcha. Bajo su luz escribimos».
'La vaga ambición'
ÚLTIM SOSPIR
Excepte un dels contes –el titulat 'Provocación repugnante', que relata la trobada entre Walter Benjamin i Mikhaïl Bulgàkov–, la resta reflecteix les amargors íntimes, conjugals i literàries d’un personatge vençut per les circumstàncies familiars i socials però hissant orgullós la bandera de la derrota. Un escriptor que és capaç d’oferir en les seves classes d’escriptura creativa l’últim sospir de l’escriptor vençut: «La mentira y la usurpación, si son sugestivas, si son hermosas y nos engañan, nos ponen llanto a los ojos y música a la garganta. Escribir es intentar el engaño […]. Escribir és inventar quiénes somos y por qué estamos en este campo sucio, con una espada en la mano y una cota de malla que parece camisa de hockey, y es encontrar en una mentira absoluta las razones para embestir a la estampida de locos que corren hacia nosotros».
Notícies relacionades
L’amargor, la venjança, el tractament irònic de la realitat, l’orgull per ser escriptor i publicar, el ridícul continuat davant la foguera de les vanitats d’un món literari tip d’imbècils i creguts. La circularitat d’uns contes que són principi i final d’una sola història amb aires de novel·la, la d’un escriptor capaç d’esputar: «No vinimos aquí a redactar, damas y caballeros, bestias y diablos: vinimos a cortar gargantas». Hi cap tot en un llibre que fa honor als guanyadors d’anys anteriors del premi Ribera del Duero.
