Apoteosi forestal amb Fleet Foxes al Vida

Una de les millors actuacions que aquest cronista recorda va tenir lloc en el festival anglès End Of The Road el 2009. Fleet Foxes, pioners del revival folk indie de la dècada passada, presentaven el seu segon àlbum amb un so de complexitat catedralícia i harmonies vocals celestials, i l’únic soroll que sonava pels voltants era alguna cigala. Hi quedava bé, hi feia joc.

En el seu disc de tornada després d’uns anys d’aturada, 'Crack-up', el grup de Robin Pecknold s’ha mantingut fidel a la seva visió subtilment neotradicional. Ni rastre d’arranjaments conjunturals o intents d’arrossegar el seu estil cap a res clarament 2017. Les seves cançons continuen encaixant a la perfecció en un paisatge natural com, per exemple, el del Vida. Mentre tots surfegem per les nostres pantalles lluminoses, Fleet Foxes defensen gaudir de valls, muntanyes i boscos.

Si els hits de la ràdio actual es basen en ganxos repetits, ells aposten en el seu nou repertori per suites de tres ('I am all that I need' / 'Arroyo seco' / 'Thumbprint scar') o com a mínim dues parts ('Third of May' / 'daigahara') , en un exercici expansiu i impredictible, solcat per fases de certa experimentació atonal, que exigeix concentració. No tothom va cedir. Hi va haver qui va esperar fins a l’arribada dels clàssics del primer disc, 'White winter hymnal' en particular, perquè s’apaguessin les ganes de conversa.

Una emoció salvatge

Al parlar de la 'cantaora' Rosalía seria fàcil parlar de postismes, d’arrels renovades, etcètera, però el que va fer a El Vaixell va ser recuperar amb emoció insòlita el lament més antic: una veu d’una altra galàxia explicant la vida a la Terra. Al seu costat, Raül Refree elucubrava sobre una guitarra flamenca amb influències punk o del primitivisme americà de John Fahey. Quan algú va cridar a Rosalía «¡ets molt gran!», ella va tenir l’elegància de contestar assenyalant Refree. Són molt grans.

El Vida comptava ahir amb àmplia representació catalana, i era interessant veure les reaccions del públic forà a Rosalía & Refree, Pau Vallvé o Mishima, que van semblar convèncer per una intuïció melòdica i fortalesa instrumental que traspassen barreres idiomàtiques. En el directe de Vallvé va costar més localitzar el públic de fora, però segurament entendrien el seu idioma musical: melodies pròximes als Beatles, angst elèctric propi de Radiohead o psicodèlia Pink Floyd, als quals homenatja a 'Nem fent i endavant'.

Ritmes de guerra

Notícies relacionades

Vida Festival, el somni d'un dia d'estiu

¿Val la pena?

Després del concert de Fleet Foxes era hora de deixar-se hipnotitzar per Warpaint, grup íntegrament femení que juga hàbilment amb referències de pop gòtic, postpunk o hip hop per crear cançons que deuen tanto a la melodia com a l’atmosfera i al ritme. La seva arma secreta és la bateria Stella Mogzawa, febril però precisa, durant tota l’actuació un espectacle en si mateixa.

Van arrencar amb l’angulosa 'Keep it healthy', van seguir amb la més groovy 'Feeling alright', van mostrar que tenen bon nas per al pop a 'Undertow' i, a mesura que avançava la nit, es van rendir a la possibilitat de ser un grup dance. No volen que se las conegui com les noies de 'New song', però, tenint en compte la resposta del públic, el viratge definitiu cap a la pista de ball és tot el que necessita Warpaint per acabar d’enlairar-se.