AUTOBIOGRAFIES EN DIRECTE

El punk britànic en Primera Persona

El periodista Jon Savage, autor del millor llibre sobre el fenomen, visita el festival del CCCB a pocs dies del 40 aniversari del 'God save the Queen' dels Sex Pistols

El punk britànic en Primera Persona
4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si es pregunta al gran periodista musical britànic Jon Savage on era quan va sentir 'God save the Queen' per primera vegada, la seva resposta desarma: «Bé, jo era al vaixell», diu. Es refereix, és clar, al vaixell Queen Elizabeth on, el 7 de juny de 1977, els Sex Pistols van tocar la citada cançó en el curs d’un viatge Tàmesi amunt en senyal de protesta pels fastos del jubileu de plata d’Isabel II.

    

Aquell va ser un dels més sonats ardits publicitaris enginyats per Malcolm McLaren, mànager del grup i figura clau en l’explosió punk, però també va ser una important mostra de resistència a la «ridícula nostàlgia imperial» (paraules de Savage) que regnava aleshores. I també en aquesta moments. «El Jubileu va representar els mateixos valors que avui hi ha darrere del 'brexit'», assegura l’escriptor. «I els Sex Pistols van ser l’única resistència organitzada».

  

  ¿Quan va ser l’última vegada que una cançó es va considerar realment perillosa? En el seu moment, 'God save the Queen' va ser exclosa de les llistes de reproducció de BBC Radio 1 i de les prestatgeries de cadenes com Woolworth’s i WH Smith. Dues frases en particular feien mal a l’'establishment': la referència al regnat d’Isabel II com a «règim feixista» i aquell famós «no hi ha futur en el somni d’Anglaterra».

Precisament, 'England’s dreaming' (el somni d’Anglaterra) és el títol del llibre que Savage va publicar el 1991 sobre el moviment punk, els Sex Pistols i els agitats finals dels anys 70 anglesos. Coincidint amb el 40è aniversari de la publicació de 'God save the Queen', Mondadori acaba de recuperar-lo en una nova edició en tapa dura de color rosa elèctric amb els afegits de la reedició del 2005: una introducció sobre la influència del punk 30 anys després, una història de la reunió dels Sex Pistols el 1996 i una discografia posada al dia.

   

Jon Savage

AUTOR D''ENGLAND'S DREAMING'

"El Jubileu va representar els mateixos valors que el 'brexit'. I els Sex Pistols van ser l'única resistència organitzada"

 Amb aquest tom imponent sota el braç visitarà Savage, aquest dissabte, 13 de maig, el festival Primera Persona, les jornades d’«autobiografia en directe» que acull el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des de fa sis anys (i La Casa Encendida de Madrid des de fa dos anys). La criatura dels escriptors i agitadors culturals Kiko Amat i Miqui Otero defensa l’art nascut de la vivència personal a través de concerts, monòlegs, lectures, xerrades i trobades protagonitzats per noms aferrats al jo.

    Savage diu que no té «ni idea» de l’argument per a la xerrada («tinc tanta feina ara mateix…», comenta). Una possibilitat seria un relat detallat i en primera persona de tot el que va passar al vaixell dels Sex Pistols aquell dia de juny de 1977, incloent-hi aquell trist clímax de violència que va acabar amb McLaren apallissat per la policia. Es decideixi pel que es decideixi, no avorrirà: la seva llengua és veloç i et convenç del que vol.

La saviesa popular acostuma a insinuar que el punk va sorgir a causa dels excessos del rock simfònic. Savage té una altra opinió sobre això: la culpa va ser del pop. ¿Com diu, perdó? «El punk va tenir lloc per una gran varietat de motius –explica–, però en l’àmbit musical és conseqüència d’una època funesta per a la música pop. Acostumo a posar tres singles de 1976 com a exemple: 'Fernando', d’ABBA; 'Save your kisses for me', de Brotherhood of Man [guanyadora del festival d’Eurovisió d’aquell any], i 'Don’t go breaking my heart', d’Elton John amb Kiki Dee».

  

  «Hi havia una generació de músics que havia nascut a mitjans dels anys 50, i que per tant va créixer amb la gran música pop dels anys 60, David Bowie, el glam-rock… I en la seva maduresa es trobaven amb aquesta mena de despropòsits. No hi havia res. Només una mica de música soul».

 Però passem a la perspectiva en primera persona. Trobar el punk va canviar la vida de Savage, un jove gai en un paisatge social d’homofòbia, estigma i discriminació. «Em va permetre ser la persona que volia ser», afirma. En aquella música ràpida apareixia destil·lada i sublimada la ràbia contra la conformitat. Dues experiències van fer tremolar el món personal del nostre entrevistat: sentir el primer disc dels Ramones («ara pot sonar lent, però llavors era el més ràpid mai sentit») i veure The Clash en directe al Fulham Town Hall el 1976: «Això va ser un gran impacte, igual que veure els Sex Pistols una mica després. The Clash eren comprensibles, d’una manera o d’una altra. Els Pistols, en canvi, eren una cosa diferent i nova. I bastant pertorbadora».

Sobre el debat al voltant dels orígens del moviment, si el bressol és Nova York o Londres, té una resposta salomònica. «El punk va ser una idea internacional que es va donar en diferents països al mateix temps. I és fabulós. A mi m’agrada tant el nord-americà com el britànic. Els Ramones van influir un munt en el nostre punk, encara que hi hagi gent que no ho vulgui veure. Van fer que tots els grups posessin el turbo».

Notícies relacionades

    

¿Què queda d’aquella explosió més de quatre dècades després? ¿Quins grups diria Savage que porten la flama d’aquella rebel·lió contra una autoritat caduca? Una recerca a Google de «cançons contra el brexit» produeix pocs resultats. «La música ja no és el gran centre de la cultura juvenil –apunta Savage–. Tot està molt fragmentat. De totes maneres, no soc dels que pensen que una cosa positiva del 'brexit' és la possibilitat que generi un gran art. L’única cosa bona que podria fer el brexit és acabar-se». 

Jon Savage

aUTOR D''ENGLAND'S DREAMINg'

"El punk va ser una idea internacional que es va donar en diferents països al mateix temps. I això és fabulós"