NOVETAT EDITORIAL

Antonio Orejudo: "La vida no té gaire argument"

lpedragosa37951075 antonio orejudo170425201605 / RICARD FADRIQUE

Sempre és molt difícil classificar les novel·les d’Antonio Orejudo (Madrid, 1963), un escriptor que hauria de ser reconegut com un dels més originals de la novel·lística espanyola actual, perquè les seves obres semblen a apuntar cap a una direcció i a mig camí, i sense que el lector a penes se n’adoni, comencen a mutar (no una, sinó diverses vegades) fins a portar-lo a un lloc desconegut i tot plegat amb la més absoluta lleugeresa. La seva literatura és divertida, o més que això, alegre, sense que això li impedeixi parlar de temes molt seriosos. Amb Los Cinco y yo (Tusquets) el que comença com una memòria o relat de formació personal acaba transformat en un joc de caixes xineses en què la ficció es converteix en una cosa tan real com la vida, i la vida, en una pura fantasia. I tot a la salut d’aquella dama britànica una mica arnada, Enid Blyton.

–El llibre mostra l’enlluernament que les novel·les d’Enid Blyton li van produir de petit.

–De fet no era conscient que estava llegint, jo vivia en aquelles novel·les. Acabava aquells llibres extenuat, com si m’hagués ficat en totes les coves i hagués perseguit tots els criminals. No és gaire diferent del que molts adolescents experimenten amb els videojocs.

–És una manera molt quixotesca de llegir: creure’s de veritat el que està escrit al paper.

–Sí, però això es perd de seguida. Amb el temps comences a tenir consciència que existeix un autor i acabes fins i tot volent convertir-te en un. Llavors em vaig preguntar què se’n devia haver fet d’aquells nois.

–Diu que llegir els Cinc és probablement un dels pocs plaers dels nascuts als anys 60 que els seus germans grans no van gaudir.

–Ells eren més de Verne i de Salgari. A mi em costava llegir-los i era difícil que em pogués identificar amb Sandokan. Després de llegir a Blyton, el pas següent era demanar-li a la meva mare pastís de carn o preguntar-li què era la cervesa de gingebre.

–Que sonava a cosa prohibida i en realitat era ginger ale.

–Doncs d’això també va la novel·la, de pensar que les coses no són tan guais com crèiem.

–Encara se’l pot reconèixer a la foto de la portada, amb 12 anys dalt d’un tobogan amb els amics.

–Tres d’ells, i som sis, van morir de sobredosi als 80.

–És esgarrifós. I una dada més de com les aventures infantils es poden convertir en tragèdia.

–Sí, en certa forma passo llista a la meva generació, que és la generació que va acabar enganxant-se a l’heroïna, i explico la seva trajectòria. De la mateixa manera explico com van créixer els Cinc. L’esquema d’aquelles novel·les era el d’uns nens enfrontats a un desordre –els contrabandistes, els malfactors– que ajudaven a restablir l’ordre capturant els dolents. La meva idea és que quan fem balanç acabem adonant-nos que el mal no està fora de nosaltres. Aquest també és el tema del llibre. Quan es fan grans descobreixen que els dolents són ells.

–També hi ha un curiós joc entre ficció i realitat, un tema que és cent per cent Orejudo.

–I jo acabo convertint-me en personatge i anant-me’n amb els Cinc de passeig per Almeria, que és on visc. La literatura és l’únic lloc on es compleixen els somnis. Com que no puc fer-ho en la realitat, m’invento una novel·la.

–I també una Enid Blyton Fundation que promou tesis universitàries sobre l’autora. Encara que en la realitat aquesta fos molt menyspreada en els sectors més acadèmics per la seva escassa qualitat literària.

–També per sexista i racista, amb un interès perpetu pels diners, cosa que jo no percebia de petit. Ara he tornat a llegir alguns d’aquells llibres i és una experiència esborronadora. ¿En mans de qui estàvem de petits? I no hem sortit malament del tot.

–Se’n riu del fetitxisme literari.

–M’invento que existeixen una sèrie de localitzacions a les quals els blytonians acudeixen religiosament en el denominat Five Day. És una petita burla a aquell fetitxisme que aplicat a Joyce té molt prestigi, perquè ningú es burla d’uns adults disfressats que facin la ruta del Bloomsday.

–En la novel·la hi ha un joc especular, està glossant una novel·la sobre els Cinc que en realitat ha escrit el seu bon amic Rafael Reig. Però el lector no acaba de saber al final si el que s’explica està dins d’aquest llibre o en la realitat.

–M’agrada especialment aquesta perplexitat, no estar mai gaire segur de si el que passa és real o no.

–¿Com s’ha pres Reig que el converteixi en personatge?

–Ell sempre llegeix el que jo escric. Li vaig portar la novel·la a Cercedilla, un poble de Madrid on exerceix com a llibreter, i segons sembla en va fer una lectura ràpida només per veure què és el que diu de mi aquest tio. Després la va llegir més profundament i va ser molt generós amb mi, com sempre. Però en fi, el Reig de la novel·la té molt poc a veure amb la realitat, perquè la vida no té gaire argument. Sembla que ha sigut escrita per un autor de tercera.

–¿Per què l’Antonio Orejudo de la seva novel·la té una sensació de fracàs?

–Tinc una amiga que acostuma a dir que quan un compleix 50 anys és igual que hagis fet fortuna o que siguis feliç en el teu matrimoni, perquè sempre tens la sensació que t’has equivocat. I a aquest Antonio Orejudo del llibre, que té la meva mateixa edat, li passa això. Em venia de gust que renunciés a les lletres com a resposta a aquesta consideració sacerdotal de la literatura com a temple. Estic convençut que es pot deixar d’escriure i ser feliç.

–Però la infelicitat sempre ha sigut més productiva literàriament.

–Moltes vegades em pregunto si hauríem disfrutat tant amb la literatura si haguéssim estat realment satisfets amb la nostra vida. No ja als 50, sinó als 12. Potser jo disfrutava com un animal amb els Cinc perquè estava molt insatisfet amb la meva pròpia vida, perquè tenia una mare que em sobreprotegia i no em deixava anar en una embarcació a una illa deserta. Perquè m’obligava a fer tres hores de digestió abans de ficar-me a l’aigua. Jo només volia capbussar-me (un verb que vaig aprendre a les novel·les de Blyton). Per això em pregunto si la dedicació a la literatura, ja sigui com a escriptor o lector, no té alguna relació amb la frustració vital. HSempre és molt difícil classificar les novel·les d’Antonio Orejudo (Madrid, 1963), un escriptor que hauria de ser reconegut com un dels més originals de la novel·lística espanyola actual, perquè les seves obres semblen a apuntar cap a una direcció i a mig camí, i sense que el lector a penes se n’adoni, comencen a mutar (no una, sinó diverses vegades) fins a portar-lo a un lloc desconegut i tot plegat amb la més absoluta lleugeresa. La seva literatura és divertida, o més que això, alegre, sense que això li impedeixi parlar de temes molt seriosos. Amb Los Cinco y yo (Tusquets) el que comença com una memòria o relat de formació personal acaba transformat en un joc de caixes xineses en què la ficció es converteix en una cosa tan real com la vida, i la vida, en una pura fantasia. I tot a la salut d’aquella dama britànica una mica arnada, Enid Blyton.