Mendoza, com sempre

En l’última conversa mantinguda amb Eduardo Mendoza en aquest diari, fabulava amb la idea que potser aquest seria el primer Sant Jordi en què no assistiria a la cita amb els seus lectors. L’hi impediria un assumpte important: recollir el Premi Cervantes aquest 23 d’abril tal com està establert, però no s’havia fixat que el protocol obligava, al ser diumenge, a traslladar la celebració uns dies abans. Exactament a dijous passat. Així que Mendoza ja no tenia excusa per saltar-se la cita ciutadana, tot i que ara viu una mica allunyat del dia a dia barceloní ja que s’ha instal·lat a Londres, un lloc que li encanta perquè hi passa desapercebut.

Tot al contrari que a Barcelona, on la gent li demostra que l’aprecia moltíssim en una imatge que val més que mil paraules, la llarguíssima cua que es va formar en ple passeig de Gràcia que ocupava tot el tram i una mica més enllà de Casp a la Gran Via. I com que no hi havia cap novetat concreta, els seus lectors van arribar armats amb els seus antics llibres, amb les recuperacions en butxaca de Seix Barral, i fins i tot la recent reedició de la traducció al català que Xavier Lloveras va fer l’any 2000 de La ciutat dels prodigis.

‘Las barbas del profeta’

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

‘Las barbas del profeta’Encara que això que no tenia novetat no és del tot cert, ja que l’editorial mexicana Fondo de Cultura Económica ha recuperat un llibret inèdit, Las barbas del profeta, un text inèdit, divertida i satírica incursió en les històries bíbliques que van emocionar l’autor en la seva infància i que ja havien donat els seus fruits a la satírica El asombroso viaje de Pomponio Flato. A la FNAAC, ahir, va ser un dels més venuts.

I va tenir tanta feina Mendoza amb les seves firmes que amb prou feines va tenir temps per saludar efusivament Jaume Cabré, que va firmar també una estona al seu costat, i atendre els periodistes. L’autor de La verdad sobre el caso Savolta va respondre que l’experiència és com sempre –encara que aquesta vegada sigui més intensa que la primera, quan el van posar a firmar fa diverses dècades en una solitària taula al mig de la Diagonal–. Aquest autor a qui repel·leix el tòpic es veu obligat a recórrer a un per dir que Sant Jordi «és un dia de contacte amb el lector i aquest passa al davant de tot». Però pensant-ho bé el tòpic inclou una veritat. I és que l’autor pot ironitzar sobre qualsevol cosa, fins i tot Cervantes i el seu «bon rotllo». Però no amb els lectors. Mendoza ho sap i els respecta.