'Farai un vers de dreit nien': 'La parte soñada' de Rodrigo Fresán

Si en 'La parte inventada' Rodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963) va dedicar tots els seus esforços a desentranyar com la mitologia d’un escriptor es cou als abismes de la pròpia imaginació (i aquí Fresán té corda per a estona), ara, en 'La parte soñada' busseja amb afany en la manera com «el sueño, ensueño, sinsueño» es converteixen en la pedra de toc d’«un llibre amb tots els temps al mateix temps que, al ser vistos simultàniament, produeixen una imatge de la vida que és bonica i sorprenent i profunda. No hi ha principi, ni centre, ni final, ni suspens, ni lliçó moral, ni causa, ni efectes. Només moments meravellosos en què la invenció és el control, el somni és el descontrol, i el record, una cosa a meitat de camí i somnàmbul i ambulant entre el que es crea despert i es creu adormit». Aquest record de què parla l’escriptor aquí és 'La parte recordada' que promet l’escriptor argentí per tancar una trilogia excepcional.

Un Fresán que narra en aquest llibre com s’escriu i com es llegeix, narra què és un llibre apocalipsi, narra el final de l’escriptura i el final de la lectura enteses totes dues com a mera transcripció de la realitat i mera observació del que està escrit. No. Mai. Sota cap pretext.

    

Si algú busca aquí un llibre tranquil que el retorni, en la imatge invertida del mirall, el que és real com a bàlsam d’una vida plàcida en forma de lectura, per descomptat que aquest no és el seu llibre. Si, en canvi, vol saber com somia un escriptor tan contemporàniament antic com aquest, llavors sí, heus aquí la segona part (i aquí Fresán contradiu el 'leitmotiv' que segones parts no han sigut mai bones) d’un compendi en veritat fora del que és comú: un llibre que es llegeixi de la mateixa manera com s’escriu, amb el mateix ardu treball mental amb què ha sigut creat: «I, sí, és clar, per descomptat; aquesta havia sigut i era la seva idea: que llegir fos un treball, una tasca, un desafiament en paral·lel al d’escriure. Que el seu llibre no pogués ser simplement mirat i que exigís del lector la consciència de totes i cada una de les seves lletres».

Les seves gairebé 600 pàgines no expliquen llavors una història. «El meu estil disgressiu i la meva temàtica psicòtica», afirma l’escriptor, estan entestats a dilucidar el que sembla que és el cor del llibre: el sintagma «la mania referencial» es cola per totes i cada una de les pàgines d’aquest patracol impossible d’oblidar. «Si això és la mania referencial, llavors ell també la va tenir i la té. Encara que no la va sentir com una desgràcia sinó com a part graciosa d’allò que, de vegades, li agradava identificar com el seu estil a la vegada que combustible del qual s’havia nodrit la seva vocació literària. La percepció de l’univers sencer. Un tot-està-connectat. Un no-hi ha-res-que-potser-no-em-serveixi».

  

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 I llavors tot hi cap, encara que el llibre només sembli un comentari secret i clandestí a 'Cims borrascosos' d’Emily Brontë i a 'Cosas transparentes' de Vladimir Nabokov i a tot el que li passa pel cap a un escriptor que és capaç de construir un edifici, una ciutat, un continent literari sobre absolutament res, emulant el trobador Guillem d’Aquitània i el seu 'Farai un vers de dreit nien'. Bestial.