L'orgia flamenca del pare de James Bond

Això d’anar a trobar-se amb Montero Glez a finals d’hivern a un poble de la costa gaditana fantasmal en aquesta època recorda vagament  'El cor de les tenebres', però en versió d’estar per casa. Els apartaments buits i la platja deserta a Chiclana són una combinació perfecta que, si s’hagués produït als Estats Units, crearia la seva petita mítica. La de l’escriptor que un dia ho va deixar tot (i en aquest tot hi ha la 'movida' madrilenya, de la qual va ser gairebé com el germà petit) per dedicar-se a l’escriptura. Però aquí més sembla una barreja entre un Bukowski local i el Tío Vázquez (sí, el del tebeo). 

 

Està en plena mudança, una més, sempre buscant l’oferta més barata. Perquè Montero (Madrid, 1965) és un as de la supervivència, un anarquista anàrquic que tira amb ràbia contra els popes de la literatura espanyola. ¿Fa falta dir més per adonar-se que és tot un personatge? Doncs sí, que la seva última novel·la, 'El carmín y la sangre' (Algaida), premi Ateneo de Sevilla, està protagonitzada per Ian Fleming, quan a aquest encara no se li havia acudit crear el personatge de James Bond i estava a sou de l’MI-6 en una missió que el 1941 el va portar a Gibraltar per intentar que Franco no entrés en la guerra.

L’origen de la història

Una anècdota que li van explicar a la Venta Vargas, la catedral del flamenc, el lloc que va veure l’esclat de Camarón, està en l’origen de la novel·la. S’explica que en una ocasió van arribar uns nazis, van fer despullar els homes i les dones i van muntar una orgia. «Vaig començar a investigar i em vaig adonar que no eren nazis enxarolats de botes altes i creu gammada, sinó els tripulants d’un submarí que venien a repostar. Van venir i es van muntar la gran farra». Amb aquesta imatge ja tenia la conclusió, així que buscant el principi es va topar amb Fleming. 

«Se saben moltes coses de James Bond, però poques del seu creador, un tipus faldiller, aventurer, per a qui la guerra era només un mitjà per aconseguir el plaer en totes les seves formes possibles. Un masclista detestable i sàdic, però per tot això també un personatge fascinant», defensa l’escriptor, que ha fet seves les maneres seques i tallants de la prosa del britànic. 

Al madrileny li va interessar aquell moment històric, quan els anglesos tenien bloquejat l’Estret i els alemanys buscaven una bretxa. Franco havia guanyat la guerra i es deixava estimar pels uns i pels altres. «A Andalusia feia la sensació que la guerra civil encara no s’havia acabat perquè un dia bombardejaven La Línea i un altre, un vaixell pesquer». Així proposa un estrany xoc entre el clixé espanyol de tablaos i gitanos i el no menys tòpic de l’espia britànic que s’ha format a Oxford o Cambridge. «Els anglesos eren especialment il·lustrats i van intentar guanyar la guerra amb imaginació. Però Fleming es queda molt per sota dels Philby o Burguess, talps soviètics, que eren més interessants que ell i políticament més implicats». 

Una versió diferent

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

La conversa s’escapa en totes les direcciones: des del masclisme imperant llavors i ara, fins a Donald Trump, és clar, passant pel flamenc i per com el 15-M està exigint el vell relat de la guerra civil amagat per la dreta. Però també apareix la seva àvia gairebé centenària, que era amiga de Joan García Oliver i va tenir un gos llop anomenat Trotsky. 

L’endemà de la trobada, Lolo Picardo, quarta generació al capdavant de la Venta Vargas, recorda com el seu pare li va explicar l’episodi dels nazis. «Es veu que van ordenar a tothom que es despullés, però crec que va ser per humiliar-los. El tema de l’orgia és producte de la ficció, però precisament per a això hi ha els escriptors».