Rosie Flores: "En la nostra música no hi ha egos"

El festival Blues & Ritmes de Badalona obre avui la seva nova edició amb una festa, un concert gratuït al teatre Principal (21.00 hores) en honor a les músiques nord-americanes d’arrel. Una producció pròpia que ajunta la cantant i guitarrista texana Rosie Flores, de trajectòria assentada en el rockabilly, el country i el blues, amb l’as de les sis cordes Mario Cobo i la dotzena de músics de la Barcelona Big Blues Band, dirigida pel contrabaixista serbi, resident a Barcelona, Ivan Kovacevic. Els vam trobar al local d’assaig al Poblenou.

–Rosie va néixer a San Antonio (Texas), ha viscut a Los Angeles, San Diego, Nashville i, ara, a Austin. ¿Porta a dins els accents musicals de cada un d’aquests llocs?

–ROSIE FLORES: M’imagino que sí. Adoro aquestes músiques: el rock’n’roll, el honky tonk, el jazz i el blues originals… Quan vaig començar a tocar la guitarra, als 15 anys, va ser tocant blues. La primera música que jo vaig sentir van ser els estàndards del jazz. Les cançons de Frank Sinatra, Ella Fitzgerald i Sammy Davis Jr. eren 'hits' a la ràdio quan jo era una criatura.

–Però, als anys 60, tot això devia anar passant de moda, ¿no?

–R. F: Jo llavors també em vaig passar als Beatles, els Stones, The Shirelles… Allà on hi havia la moda, allà era jo. ¡És ara quan no vaig amb la moda! (riu).

–Es van conèixer [amb Mario Cobo] fa uns anys.

–MARIO COBO: Sí, va ser l’any 2006, en el festival High Rockabilly, de Calafell. Rosie actuava amb Ray Campi i jo estava en la resident The Home Rockin’ Band; vam to-

car amb Sean Mencher i Charlie Thompson.

–Rosie, ¿és estrany tocar aquesta música tan americana amb músics europeus?

–R. F: En absolut. Em sento a casa tocant amb ells. Toquem la mateixa música i hi ha una comunicació fàcil i directa. Això sí, ¡necessito estudiar espanyol! Si em quedés més temps aquí, ho faria.

–¿Percep algun sabor distintiu en la seva manera d’acostar-se a aquests gèneres?

–R. F: No, és música amb arrels americanes, algun aire mexicà i finalment té el sabor de San Antonio, Texas. Música poderosa, de big band.–M. C: Fa anys que toquem amb músics americans i per a nosaltres és normal. Al final, som com una família: ens coneixem tots i parlem el mateix idioma.

–IVAN KOVACEVIC: No importa la nacionalitat. Amb Mario hem parlat alguna vegada sobre com vam començar amb el rock’n’roll, jo a Sèrbia i ell aquí, i era gairebé el mateix.

–¿Han xerrat sobre influències musicals, gustos, orientació…?

–R. F: ¡No hem tingut temps! Vam tenir només deu minuts per prendre un cafè i xerrar una mica abans de posar-nos a assajar. Però li diré una cosa: en la nostra música no hi ha egos, no hi ha estrelles, ningú està per sobre. Això m’agrada. Crec que és un signe de maduresa. Quan era més jove sempre hi havia topades: «¡No em diguis com he de tocar!». Egos embogits. Això se’n va amb el temps i amb la professionalitat.

–¿Ven aquesta música com a atemporal o fins i tot més genuïna que els gèneres moderns?

–I. K: Jo la comparo amb la llengua: l’espanyol que es parla avui no és el mateix de fa 300 anys, però segueix sent espanyol. El mateix passa amb el rock’n’roll: no és el dels anys 50, però és rock’n’roll. Segueix canviant i no morirà mai.

–R. F: Sí, manté les arrels i l’esperit.

–¿I si l’anomenen música 'vintage'?

–R. F: ¡Segurament ho és! Encara que és moderna, perquè l’estem tocant ara i amb molt respecte.

–M. C: Les coses modernes són les que moren ràpid.

–En el repertori, ¿parteixen del repertori de Rosie?

–M. C: Sí, i hi incloem algunes versions, com 'While my guitar gently weeps', dels Beatles, i altres de Johnny Cash, Janis Martin i Ruth Brown.

–Rosie, ¿sent que la seva proposta està ben atesa als EUA?

–R. F: Sí, no hi ha hagut mai una bomba amb la meva música, però hi ha gent que em segueix com si fos una heroïna, gravo discos des de 1987 i segueixo divertint-me molt amb això.

–El seu últim disc és 'Working girl’s guitar' (2012). ¿Prepara el relleu?

–R. F: Sí, el disc ja està gravat. És més blues i menys rockabilly. Crec que és el moment d’apartar-me una mica de tot això. Com a cantant suposa un repte més gran abordar jazz i blues.

Notícies relacionades

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Passions adolescents

–Aquesta reunió és molt esforç per a un únic concert. ¿N’hi haurà més?

–R. F: ¡Sí, si hi ha diners! (riu) De moment, estem concentrats a fer una bona feina en el festival Blues & Ritmes. Volem que siguin feliços.