Anar al contingut

¿Què té 'La La Land' que agrada (gairebé) a tothom?

Parlem amb noms destacats del cinema espanyol perquè ens expliquin les claus de l'èxit de la pel·lícula que té més paperetes per arrasar als Oscars

Olga Pereda Julián García

{periodico}

Emparada pel seu èxit als Globus d’Or, on va guanyar set estatuetes, i les 14 nominacions per als Oscars, La ciudad de las estrellas (La la land) és la pel·lícula de la qual tothom parla, en un electritzant debat entre els que cauen rendits a la seva màgia, els que en detesten l’artificiositat i, al mig, els que n’aprecien els valors però opinen que no n’hi ha per a tant. A Espanya, com als Estats Units, ha arrasat a la taquilla i ha omplert els cinemes a la manera antiga. Però, ¿què hi ha al darrere del musical de Damien Chazelle? Amb l’ajuda de destacats noms de la indústria espanyola del cinema, intentem desxifrar-ne les claus de l’èxit.

KIKE MAÍLLO
DIRECTOR
«La la land em convenç per moltes coses, però sobretot per la sensació de veritat que transmet; no ven una felicitat regalada pel fet de ser un musical. Perquè, en realitat, és un musical trist, amb molta més profunditat i emoció del que sembla a primera vista. M’agrada que sigui un musical romàntic el missatge últim del qual és que l’amor no està per sobre de tot.

Més enllà del hype, d’aquella sensació que no te la pots perdre de cap manera, La la land és una gran pel·lícula. Audaç, intensa i emocionant. La música és sensacional. I Ryan Gosling i Emma Stone estan fantàstics. Jo soc molt fan de Gosling i és flipant que un actor pugui ser tan bo en tantes facetes: cantar, ballar, tocar el piano. Però el que fa Stone és sobrenatural: la veu, el número de l’audició final, això és pura meravella».

JUDITH COLELL
DIRECTORA
«M’agrada moltíssim. Entre altres motius, perquè recupera l’esperit clàssic dels musicals i, al mateix temps, innova. Em va recordar, per exemple, la filmografia de Jacques Demy, Els paraigües de Cherbourg o Les senyoretes de Rochefort. Ryan Gosling i Emma Stone no són actors de musical. No canten ni ballen meravellosament bé, però tenen molt encant. El director ha aconseguit una cosa molt complicada.

Segons la meva opinió, la primera part és millor, però el final, que no és tancat, és meravellós. L’argument l’hem vist moltes vegades, una relació d’amor entre un noi i una noia. Però aquesta pel·lícula va més enllà, et parla dels somnis i, a més a més, et pren seriosament com a espectador. És sòbria, no hi ha pornografia emocional».

ÀNGEL SALA
DIRECTOR DEL FESTIVAL DE SITGES
«Triomfa perquè és un producte actual, propi de la nostra època hipermoderna, capaç d’arribar als que només aprecien l’indie més aparent i als que abracen el mainstream més tradicional. Juga a ser el Cantant sota la pluja que exposi els somnis trencats i reconstruïts digitalment d’una generació mil·lennista que s’obre camí en el desert de la realitat del Hollywood d’avui, per a la qual cosa van que ni pintats rostres tan actuals com els d’Emma Stone i Ryan Gosling. Però Chazelle acaba conduint la seva pel·lícula a l’evidència, acumula referències no reproduïbles ni assumides, deixant un regust de déjà vu, com una posada al dia d’experiments més satisfactoris com Història d’amor de Coppola, Els pincipiants de Julien Temple o Tothom diu “I love you” de Woody Allen, sense oblidar la pesada oda al per si mateix pesat Jacques Demy».

NACHO CERDÁ
DIRECTOR I PROPIETARI DEL PHENOMENA
«En cine no se sap mai quina és la clau de l’èxit; tot pot ser un èxit. Aquesta pel·lícula és allò que els americans en diuen una feel good movie, una pel·lícula positiva. És un cant al cine clàssic i a uns referents transgeneracionales (Cantant sota la pluja, per exemple) i a més les seves influències són clares i reconeixibles. I s’hi ha de sumar una música molt enganxosa i uns números de ball clàssics. La fotografia de la pel·lícula és en tecnicolor dels anys 50 i tots aquests elements acaben formant la tempesta perfecta. En uns temps en què hi ha sobresaturació de drama i acció, aquesta és una cinta més de somnis, com va ser al seu dia Titanic i Moulin Rouge. Són 2 hores i 10 minuts de cant a la vida».

MARCEL BARRENA
DIRECTOR
«¿Què té? Tot. Per començar, vida i color. És l’obra d’un geni. I tan jove… [Damien Chazelle]. Quan vaig veure la seva anterior pel·lícula, Whiplash, ja vaig pensar que estàvem davant d’un superdotat. Chazelle fa una cosa molt marciana: un musical amb aire clàssic. Però ha trobat el suport d’un estudi. Suposa, a més, el relleu generacional també en els actors, que cauen molt bé i estan en un moment fantàstic. Vaja, que si l’hagués dirigit Mel Gibson no sé si hagués agradat tant. A mi em sembla que arrasarà als Oscars».

AINA CLOTET
ACTRIU
«És màgia. Com al seu dia va ser The artist. El ball i el cant ens fan somiar, gaudir d’una llibertat que no tenim en la nostra vida quotidiana. Podem comparar la seva màgia amb la de Timecode [el curt de Juanjo Giménez que aspira a l’Oscar], que també ens parla de com el dia a dia el pots tornar màgic, com pots fer especial la teva rutina. Tant La la land com Timecode em semblen històries lluminoses, i com a espectadors crec que agraïm molt sortir del cine amb energia positiva i constructiva».

DAVID VICTORI
DIRECTOR
«És una pel·lícula feta des de la més pura il·lusió per recuperar, i actualitzar, la màgia dels musicals d’abans. Té ingredients de West Side Story, de Grease, de Cantant sota la pluja. I no se n’amaga. És una alenada d’optimisme i aire fresc. No pretén ser res més. És el que és: una història senzilla, amb dos finals perquè puguis escollir i no marxis enfadat a casa. M’impressiona molt Damien Chazelle. Només té 32 anys i abans ja va ser capaç de fer una obra mestra com Whiplash, que em sembla encara més brillant, més profunda, més potent pel que fa a història».

PACO RAMOS
PRODUCTOR
«L’he vist tres cops. És meravellosa. ¿Per què? Perquè apel·la al que els espectadors de cine habituals busquen quan entren en un sala. És irresistible. S’ha convertit en una pel·lícula que no et pots perdre. I això no passa quasi mai en aquesta indústria. Està feta des del cor, és un musical que emociona i encomana bon rotllo. D’acord que té artificis i que la trama és molt bàsica, però ¿totes les pel·lícules han de ser genials?».

GRACIA QUEREJETA
DIRECTORA
«El guió és senzill i clàssic: una història d’amor. Però l’embolcall és especial. Està explicat tot d’una manera que la converteix en una pel·lícula molt bonica. Té molts diners al darrere. Però també té molt talent. És un musical aparentment clàssic però que amaga molta modernitat. Els números musicals són meravellosos. Hi ha claqué, hi ha jazz. És preciosa».

CARLO PADIAL
DIRECTOR I ESCRIPTOR
«La pel·lícula m’agrada molt, però no m’entusiasma, no m’encomana ganes de sortir ballant, no em torna boig com altres pel·lícules recents (penso en les últimes de Malick, de Shyamalan i de tants altres) i per descomptat no em desperta sentiments tan encesos com veig que desperta en altres espectadors. El principal problema que tinc és que, encara que realment m’encanten els musicals, no vaig veure res a La la land que no hagués vist abans, era com un collage intencionat de coses que ja he vist en pel·lícules de Jacques Demy, o de Minelli. No ho dic com a cosa dolenta, al contrari, la pel·lícula no amaga les seves referències. Les mostra tota l’estona, i m’agrada com les actualitza, com introdueix la desafecció contemporània i la tecnologia. Però tot i així, o precisament per això, veient-la se em venen al cap desenes de musicals millors. O més ben dit, més emocionants i commovedors, que són les principals qualitats que jo demanaria com a espectador a un musical».

DANI DE LA ORDEN
DIRECTOR
«El que em sorprèn més és que la majoria de la gent comenta: ‘M’ha encantat, i mira que jo no soc de musicals’. Segurament el positivisme, l’energia que desprèn i la proposta honesta la fan tan popular. Al capdavall, tots volem que ens enamorin amb una pel·lícula, i La la land ho fa des del primer fotograma. I formalment és una delícia. Va directa a la vista, a l’oïda i al cor. Tot i que no estic a favor que utilitzin protagonistes sortits de la ciència-ficció, perquè, no ens enganyem: un tio tan guapo i divertit, que a més toca el piano i balla, no és d’aquest planeta, o si més no així ho vull pensar».

PAULA ORTIZ
DIRECTORA
«Crec que La la land ens ha arrossegat a molts i moltes en una onada d’eufòria, no només per la seva pulcritud i valentia cinematogràfica, pel seu cant a l’harmonia del cine clàssic, sinó perquè ens ha recordat vivament una cosa que el cine fa molt bé, i de vegades ho oblidem, i és intensificar el goig de viure. Això és el que fan els bons musicals, recordar-te que la vida, amb les alegries i les melangies, també poden ser un ball joiós i sense esforç, un recorregut de moments bonics, un brindis pels nostres somnis compartits».

0 Comentaris
cargando