Ian McEwan, jugar o jugar

És el somni de tot escriptor: construir una veu impossible que sigui possible. El que parla, un fetus: l’ésser que està per fer, més pròxim al no-res que al tot. ¿Com narrar des del que no té consciència? La llibertat és infinita, igual que els límits que la demarquen. Es tracta de fer-se les preguntes correctes perquè el lector sàpiga que l’escriptor se les ha plantejat, com per aparentar, irònicament, cert ànim de versemblança. «¿Com és possible que jo, que ni tan sols soc jove, que ni tan sols vaig néixer ahir, sàpiga tant o suficient per estar equivocat en tantes coses?», es qüestiona el narrador fetal de 'Closca de nou'. Ian McEwan respon des d’una lògica absurda, com no podia ser d’una altra manera, i això obre la possibilitat que el seu singular protagonista parli com un universitari amb beca, com un filòsof que fuma en pipa o com un futur escriptor que escrigui com McEwan. Jugar o no jugar, aquesta és la qüestió. ¿Com no tirar els daus, com no seguir-li el corrent a aquest fetus petulant i orfe abans de temps, com no apostar per ell?

GESTACIÓ D’UN CRIM

A McEwan li agrada fer variacions sobre textos aliens. ¿Què és 'Dissabte' sinó una relectura de 'La senyora Dalloway'? A 'Closca de nou', el fetus, és clar, és Hamlet, i el que ens explica és la gestació d’un crim: la seva mare i el seu amant, que no és cap altre que el seu cunyat, planegen matar el pare, un poeta atabalat que ho donaria tot per tornar amb la seva dona. Gertrudis i Claudi planejant l’assassinat del rei. No hi ha en joc el regne d’Elsinor, sinó un bé més prosaic: una casa de set milions de lliures. No es tracta de desmitificar William Shakespeare ni d’utilitzar-lo per legitimar el que pot semblar una ocurrència estèril, sinó de fer-lo interactuar amb una idea que, de Laurence Sterne a Carlos Fuentes, ha tornat la literatura al seu estat prenatal, al moment en què l’escriptor s’enfronta a la novel·la com un nen que no ha après a caminar.

  

 Hamlet, el testimoni que embogeix, que sent el que no ha de sentir, com un fetus amagat darrere una placenta que sembla un teló a mig caure. I, mentrestant, el món es fon, la crisi esclata i devasta, la corrupció no cessa i el canvi climàtic ens amenaça de cremar-nos. No és que a aquest Hamlet no el preocupi la societat contemporània, perquè el seu soliloqui s’encomana del que la seva mare sent per la ràdio, i la ràdio diu cent veritats a la vegada. Lluny d’interrompre la intriga principal, aquestes digressions no fan sinó reforçar, des d’aquesta retòrica tan engolada com irresistible, que ara només podem entendre la tragèdia hamletiana des de l’avarícia del neocapitalisme liberal. La resta, es diu, és caos.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

  

 Els fetus, sí, també fan política. I McEwan ha escrit una novel·la magníficament lúdica només per divertir-se. És admirable que encara tingui ganes de sorprendre’ns desmitificant-se a si mateix, arriscant-se que el qualifiquin de frívol, d’estar afilant únicament el llapis per desmuntar la seva fama de gran escriptor sinistre. La part sinistra queda, però també queda el repte, el plaer i, al final, la compassió per aquest nadó que naixerà en un futur pròxim on l’infern som els altres.