Mike Oldfield: "La música és al meu cap"

Mike Oldfield agafa el telèfon des de les illes Bahames, on viu des de fa vuit anys creant discos i desentenent-se dels escenaris. El nou treball respon al títol de Return to Ommadawn i és un retorn a l’imaginari del seu tercer treball, 'Ommadawn', publicat el 1975.

–Les Bahames, ¿són un bon lloc per a un músic?

–Sí que ho són. Tenen un bon clima i la gent no em coneix gaire i em deixa tranquil.

–¿Més que a Eivissa, on va viure un temps als 90?

–No es pensi, a Espanya la gent no em molestava, va ser al Regne Unit on vaig tenir problemes. Aquí el que és fantàstic és el clima, ni tan sols a l’hivern fa fred. És agradable.

–Té disc nou, 'Return to Ommadawn', i…

–Oh, ¿pot dir-me en quin lloc de la llista de vendes està a Espanya?

–Doncs no li sabria dir, la veritat. ¿Veu aquest disc com un treball comercial?

–¿Vol dir si espero que la gent l’escolti? ¡És clar que sí! Ho preguntava per curiositat, per saber si agradava a Espanya. La posició a la llista és un indicador.

–I tant. ¿I per què aquest retorn a Ommadawn?

–Vaig pensar que seria divertit i interessant, i ho va ser. Ho he passat bé.

–¿Ens pot dir què és, on és, Ommadawn?

–No és res, una paraula sense sentit. Quan vaig fer l’'Ommadawn' original,  vaig demanar a la cantant que escrivís alguna cosa i li van sortir unes paraules que no significaven res. Diria que tenien alguna cosa a veure amb l’irlandès: omma, omma, dawn. Em va agradar el seu so.

–¿No diria que és un estat mental?

–No, no hi ha res de místic. Però pot tenir aquest sentit si ho vol: cadascú li pot donar el seu propi significat.

–Aquell disc tenia sons acústics, influències folk, cert aire tribal.

–Sí, era el fruit de moltes influències. Però en general jo faig música i no escolto gaire la música dels altres. Vaig començar aviat, als 15 anys, i si sentia coses era més aviat per accident. Quan no faci música l’última cosa que faré serà escoltar música dels altres. La música és al meu cap. Crec que funcionar així ha sigut positiu perquè el meu treball ha sigut original, apartat d’influències. Encara que a vegades sí que escolto coses per afany d’investigar. Quan vaig viure a Eivissa vaig anar a discoteques com Pachá i vaig estudiar una mica la música de club, aquelles bases de baix i bateria, i vaig obtenir informació que després vaig utilitzar al disc 'Tubular bells III', que anys més tard va formar part de l’obertura dels Jocs Olímpics de Londres.

–Treballar a 'Return to Ommadawn', ¿ha comportat situar-se en els temps en què va fer Ommadawn, als 70?

–Oh, sí, i ha sigut interessant perquè aquella vella versió de mi mateix que va existir als 70 es va desanimar a finals de la dècada, quan va aparèixer aquella música agressiva. Em va semblar que el món s’havia tornat boig.

–Es refereix a l’aparició del punk.

–Sí, vaig haver de reinventar-me i fer la meva música més mainstream, amb cançons més curtes. En van sortir algunes de bones, com 'Moonlight shadow' i 'Shadow on the wall'. Vaig aprendre a fer cançons comercials. Recordo una conversa amb Richard Branson (Virgin) dient-me que ja no necessitàvem llargues composicions instrumentals, sinó peces curtes. Als 80 les coses van anar així, però van tornar a canviar quan vaig fer 'Tubular bells II' (1992), que va tenir molt èxit. Però fins i tot llavors sentia que no podia recuperar les meves arrels autèntiques, que són els meus primers tres discos. I no va ser fins després dels Jocs de Londres, el 2012, que em vaig adonar que la música dels meus primers temps era important, i vaig començar a pensar en 'Ommadawn'. I ara treballo en 'Tubular bells IV', que com 'Return to Ommadawn' és un disc fet a mà, sense sintetitzadors. Segurament sortirà el 2018, en el 45è aniversari de 'Tubular bells'.

–A 'Ommadawn' va col·laborar amb músics com Paddy Moloney (The Chieftains) i Pierre Moerlen (Gong). ¿Per què en aquest ha treballat sol?

–Ah, ¿per què?, ¿per què? ¡Odio aquesta pregunta! [riu]. Doncs simplement no volia treballar amb altres músics. Volia fer-ho sol.

–¿Creu que és difícil que altres músics entenguin el que vol?

–No ho sé, només puc dir que va ser un gran plaer fer-ho tot jo sol.

–En les continuacions de 'Tubular bells' i 'Ommadawn', ¿la nostàlgia hi té cap paper?

–No és nostàlgia, sinó tornar a la versió autèntica de mi mateix.

–¿No el tornarem a veure en un escenari?

–No ho crec. Soc més feliç fent la meva música a les Bahames que sortint de gira. Un tour implica un munt de treball d’organització. I l’escenari em fa sentir com un entertainer, quan jo em veig més com un científic al laboratori, creant música, no sortint davant del públic ballant o fent espectacle.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

–Els discos són, doncs, la manera definitiva de Mike Oldfield per comunicar-se amb el món.

–Sí, és així. ¡Encara que podria crear un holograma i així la gent em podria veure sense moure’m de les Bahames!