Kaurismäki en estat pur

«A Sevilla, el 1590, totes les religions vivien en pau, i de sobte Isabel II i Felip I van decidir que s’havia de fer fora a tothom», afirma el finlandès Aki Kaurismäki, un dels autors més estimats del cine europeu però no necessàriament un analista polític de primer ordre. Que les seves paraules serveixin per posar en context el film amb què opta a l’Os d’Or. Mentre retrata un refugiat sirià que intenta sobreviure a Hèlsinki, 'The other side of hope' no busca ser presa seriosament com a retrat social, i la simplicitat de la seva narrativa és manifesta. Per una altra banda, en aquest film Kaurismäki torna a fer el que millor sap fer: encadenar escenes en què els personatges fan coses absurdes molt seriosament, i usar aquesta comèdia hieràtica per afartar-nos de melancolia i amargura.

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

Difícilment se’l podrà acusar d’innovador però, com sol dir-se, si una cosa no està avariada no cal reparar-la. 'The other side of hope' és la segona entrega d’una trilogia sobre el drama dels immigrants (la magnífica Le Havre va ser la primera). «Voldria canviar el món, però les meves habilitats són limitades –assenyala–. Així que intentaré canviar Europa. Després provaré amb l’Àsia». Aplaudiment. 

SEMPRE DENEUVE

Amb 73 anys, Catherine Deneuve fa tantes pel·lícules a l’any que la seva presència en els grans festivals és gairebé inevitable. I no és que hi hagi motiu per evitar-la. El seu treball és una de les dues coses destacables –l’altra és la seva companya de repartiment, Catherine Frot– de 'Sage Femme', també presentada ahir a concurs. Mentre acompanya una dona de mitjana edat enfrontada a un problema laboral, el principi d’un idil·li i la malaltia d’una antiga madrastra, el director Martin Provost acaba espatllant a base de sentimentalisme la capacitat d’observació de què fa gala a la primera meitat del relat.