La causa transgènere, a la Berlinale

Hi ha tants cineastes pel món que es passen la vida buscant en va la fórmula de l’èxit que seria injust culpar els que quan la troben intenten extreure’n tot el suc. Dit d’una altra manera, és igual que l’última pel·lícula del xilè Sebastián Lelio, Una mujer fantástica (presentada ahir a competició a la Berlinale), tingui similituds tan òbvies amb la que va fer just abans, Gloria (2013), que el va donar a conèixer i que a més es va emportar un parell de premis en aquest festival. O almenys seria igual si la fórmula li hagués funcionat igual de bé.

    En el fons, les dues pel·lícules relaten el viatge més o menys traumàtic d’una dona de la llum a la foscor o de la crisi d’identitat a l’acceptació personal. Les circumstàncies, això sí, són molt diferents: si la protagonista de Gloria havia d’aprendre que la solteria passats els 50 no és la fi del món, la d’Una mujer fantástica és una transsexual que lluita per sortir de la presó en què els prejudicis socials l’han tancat.

    En tot cas, Lelio s’ha posat el llistó més alt: aquí no es limita a observar com la seva protagonista afronta alguns moments còmics i altres de depriments. Aquí, per un costat, s’atreveix a abordar un assumpte social ple de controvèrsia i intolerància institucionalitzada i, per l’altre, intenta treure múscul com a narrador recorrent a escenes oníriques, macguffins, canvis bruscos de to i coquetejos amb el thriller.

    I, llàstima, no se’n surt: per denunciar la discriminació de la seva heroïna l’enfronta a malvats de tebeo, i les voltes que dona al relat no aconsegueixen dissimular la seva poca fondària encara que solament existeixin per fer-ho. Dit això, vist el que s’ha vist fins ara, s’ha de comptar amb la presència al palmarès de la cinta i en concret de la seva protagonista, Daniela Vega. La possibilitat de premiar una actriu transgènere té massa potencial reivindicatiu per deixar-la passar.

    Molt més difícil de cara als premis ho té Pokot, encara que la directora d’aquest thriller, Agnieszka Holland, també és una enxufada (és cap visible de l’Acadèmia del Cine Europeu, que va néixer i té la seu a Berlín). De fet, sense aquesta connexió difícilment podria explicar-se la presència en la competició d’una pel·lícula que podria equiparar-se a la barreja d’un episodi de S’ha escrit un crim amb un de Doctor en Alaska si no fos perquè això la faria semblar molt més interessant del que és.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

    Pokot se situa en un poblet de muntanya en què el ritme de vida s’estructura en funció de la temporada de caça, i en concret acompanya una anciana animalista en guerra amb molts dels seus veïns. Des que es descobreix la primera d’una successió de misterioses morts, la pel·lícula es dedica de forma desganada a efectuar els gestos mínims per poder posar l’etiqueta d’intriga criminal al que més aviat és un tediós retrat costumista de personatges excèntrics.

    Després de passar una hora i mitja de metratge sense prendre’s la molèstia de generar cap tensió o elaborar una galeria de possibles sospitosos, Holland recorre a tramposos flashbacks per revelar la identitat d’un assassí a qui ja teníem del tot calat, i a qui no té inconvenient a convertir en heroi romàntic amb la finalitat de donar-nos lliçons sobre el respecte a la vida. És tan forasenyat com sona.