Malú: "En la música, les dones comencem amb un menys deu de credibilitat"

Als seus 34 anys, Malú ja pot presumir de portar més de mitja vida al damunt dels escenaris. Amb una carrera meteòrica que va començar quan encara era una adolescent, l’artista reivindica que ha hagut de lluitar molt per guanyar-se la credibilitat en la indústria musical, on les dones parteixen amb «deu punts menys que els homes». Després d’un any submergida en l’exitosa gira del seu últim treball, Caos, la madrilenya acomiada el 2016 amb un concert que tindrà lloc avui al Palau Sant Jordi, on ja va esgotar localitats durant el seu pas per Barcelona al maig.

–Fa un any que va començar aquesta gira. ¿Quin balanç en fa? –

Ha sigut una gira brutal. A principis d’any, quan treballàvem en el muntatge, estàvem totalment en crisi a l’espera de com sortiria tot. Ara puc dir que ha sigut un somni complert en tots els sentits, hi ha hagut una rebuda i un afecte increïbles.

–Les cançons evolucionen de l’estudi a l’escenari. ¿Com ho han fet les de 'Caos'? –

Sento que les cançons han crescut amb aquesta gira. És com si el disc fos el seu naixement i el xou, el moment en què es fan majors d’edat i volen lliures. Tots els temes fet un gir radical en el directe, molt d’acord amb el que ha sigut la resta de l’espectacle, i hi ha hagut molt bona acceptació d’aquest disc per part del públic.

–Les seves posades en escena són un espectacle complet.

–Sí, els xous són una de les coses que més m’apassionen. A vegades sóc com la senyoreta Rottenmeier ordenant a tothom què ha de fer. Em preocupa molt oferir un espectacle dinàmic perquè al final hi som perquè la gent s’oblidi de tot. És pel que m’espremo el cervell.

–En més d’una ocasió ha parlat del masclisme en la indústria musical. ¿L’ha afectat directament?

–A mi i a totes les dones. En el món de la música, com en molts altres àmbits, les dones comencem amb un menys deu de credibilitat. Hem de passar part de la nostra vida lluitant molt durament fins que guanyem una certa credibilitat com a artistes. Afortunadament crec que això està canviant perquè ens recolzem entre nosaltres mateixes, però hem de continuar treballant.

–Als 15 anys, el seu pare li va dir que decidís entre estudiar o dedicar-se a la música.

–Les circumstàncies eren que tenia un disc al carrer i ja estava treballant. És veritat que al final els meus pares van ser els que van prendre aquesta decisió, però crec que va ser encertada. Abans d’adonar-me’n havia descobert la meva passió, els escenaris. Potser no vaig tenir l’ocasió de veure si hauria arribat a fer alguna cosa en els estudis, però la vida et dóna molt aprenentatge i és bonic, amb l’edat, trobar per tu mateix la inquietud. Al final, per als que som una mica tossuts, el fet de fer-ho perquè ens ve de gust és més gratificant.

–¿Sent que es va haver de fer gran massa aviat?

–En aquell moment fas un petit salt de la infància i vols creure que ets més gran, t’agrada sentir-te així. El que noto és que al no haver viscut certes coses quan tocava tinc la sort que ara les puc viure amb una intensitat que potser no es correspon a la meva edat.

–¿Es va deixar aconsellar en els seus inicis pel seu oncle, Paco de Lucía?

–Ara no ho sembla, però de petita era molt vergonyosa i el meu oncle em feia molt de respecte. Me’n vaig voler mantenir al marge en aquest aspecte, no em va semblar que fos adient.

–¿La veurem fent alguna cosa més flamenca?

–Crec que aquestes són coses que més val que em reservi per a la intimitat, perquè tampoc ho faig tan bé perquè es vegi [riu]. És una cosa que m’estimo més que es quedi a casa, sobretot per l’enorme respecte que li tinc al flamenc.

–Combina la música amb la seva participació com a coach a La Voz. ¿Què li aporta aquesta faceta televisiva?

–M’hi sento molt còmoda perquè és molt real. Al principi era reticent a participar en el programa perquè em feia por recolzar una cosa que després fos una mentida, però quan ets dins veus que és de debò. El guanyador té un contracte discogràfic, és una plataforma per impulsar carreres musicals.

 

–A La Voz es veu molta compenetració entre els coaches. ¿Segueix darrere de les càmeres?, ¿algun favorit?

–Sí, haurien de gravar els camerinos [riu]. Tots som amics fora del programa i d’abans d’haver coincidit a La Voz. Sens dubte de tots el meu favorit és Alejandro [Sanz] perquè és com un germà des que era petita. Però no és que me l’estimi més, el que passa és que me l’estimo des de fa més temps.

–S’ha sumat a la moda i ja té el seu propi documental biogràfic, 'Ni un paso atrás'.

–Va ser una proposta del meu cosí Curro [Sánchez], director del documental, que em va venir de gust des del principi. Va ser un regal enorme perquè he pogut reviure-ho tot des d’una altra perspectiva i tornar a assaborir-ho.

–El documental relata que el 2008 va estar a punt de morir perquè li va esclatar la vesícula. ¿Li va fer replantejar-se el ritme que portava?

–Sóc un cul inquiet, no paro mai. Necessito estar activa perquè em fa sentir bé. Però allò em va recordar que també havia de viure, que no està de més sortir a sopar amb els amics. Em vaig adonar que havia d’explorar què més m’agrada, a part de la música.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–¿Com encara el 2017?

–Tinc moltes coses al cap, però no hi ha res concretat. Al 2017 només li demano salut, perquè tota la resta pots aconseguir-ho.