EL LLIBRE DE LA SETMANA

La memòria dels peixos

Vann no pren un nou rumb: la part millor de 'L'aquari' ve quan recuperem les asprors de 'Sukkwan Island' i 'Caribou Island'.

L’escriptor nord-americà David Vann, la setmana passada, en un hotel de Madrid.

L’escriptor nord-americà David Vann, la setmana passada, en un hotel de Madrid. / AGUSTÍN CATALÁN

2
Es llegeix en minuts
Sergi Sánchez
Sergi Sánchez

Crític literari

Especialista en cinema i literatura

Ubicada/t a Barcelona

ver +

'L'aquari' / 'Acuario'

David Vann Trad. Yannick Garcia /  Luis Murillo  Periscopi / Random House   279 / 222 pàgines 18,90 euros

Caitlin, la protagonista i veu narradora de L’aquari, que mira els peixos com si fossin persones que floten en un tanc de formol, té 12 anys, la mateixa edat que tenia David Vann quan el seu pare es va suïcidar. Un dels primers contes que va publicar l’escriptor nascut a Alaska es titulava Ictiologia, i estava protagonitzat per un nen que reconeixia el reflex del món en l’acolorida, alienígena exhibició piscícola d’un aquari mentre el seu univers familiar s’ensorrava gota a gota. ¿Pot dir-se, per tant que L’aquari suposa un nou camí literari per a Vann? Més aviat no. El que passa és que el punt de vista ha canviat, i la mirada d’una nena a les portes de la pubertat pinta de blau cobalt, amb un punt diamantí, la tragèdia que l’espera a casa. No la suavitza, no l’embelleix, li dóna un altre color.  La història és simple. Caitlin viu amb la seva mare, Sheri, que s’escarrassa treballant al port per arribar a final de mes. Cada tarda, Caitlin espera que la reculli en un aquari, hores després de sortir de l’escola. Un dia comença a parlar amb un jubilat i connecten com si fossin dos peixos que de sobte han recuperat la memòria. La irrupció d’aquest vell en la seva vida, de qui no revelarem la identitat, destaparà la caixa dels trons, i posarà en perill la fràgil estabilitat emocional de la seva mare. A la primera part de la novel·la, Vann alterna els capítols a l’aquari amb els de la vida quotidiana de Caitlin, la seva mare i el nòvio d’aquesta. L’estructura és potser massa mecànica i les metàfores ictiològiques, encara que de bonica alenada lírica, es fan massa freqüents i estan massa subratllades, com si Vann no confiés prou en els seus lectors.

    La part més bona ve quan recuperem les asprors de Sukkwan Island i Caribou Island. Vann ha preparat minuciosament un refugi per volar-lo pels aires i, encara que el gir de la novel·la pot ser previsible, no ho és en absolut l’efecte tsunami que provoca en el personatge de Sheri. 

TRAUMA / Reapareixen els temes més apreciats per Vann –la culpa, el ressentiment, les ferides no cicatritzades del passat, la relació entre pares i fills com a malaltia monstruosa– encarnats en la ràbia d’una dona que sent la necessitat de recrear el seu trauma, de fer una posada en escena dels orígens del seu dolor i la seva frustració perquè la seva filla entengui d’una vegada qui és.

Notícies relacionades

    La segona part del llibre, amb l’excepció d’una subtrama prescindible –el primer amor de Caitlin–,

és esborronadora. L’estil és sec, auster, gairebé prosaic, perquè la brutalitat del que narra necessita l’aplom de la frase curta i sense metàfores. Ens falta informació sobre els personatges, sobretot de la narradora, que explica la seva història des del present, però aquests buits juguen a favor de la intensitat dramàtica d’un moment pregnant, al voltant del qual Vann dóna voltes i voltes com un tauró blanc escrutant la seva presa. La repetició contribueix a reforçar la tesi de la novel·la, a saber: «L’experiència d’un no serveix per conèixer la d’altres». I encara que abunda el psicodrama i la redempció de víctimes i botxins, és una mica precipitada, L’aquari acaba sent aquell oceà íntim que naveguen els que es mereixen una segona oportunitat.