Dylan brilla en l'absència

Bob Dylan ha sigut a Estocolm la cosa més semblant a la presència fantasmal de 'Rebeca', aquella vella pel·lícula de Hitchcock en què la titular no apareix en tot el metratge però la seva absència desperta una expectació màxima. Mai un buit ha sigut tan seguit pels mitjans de comunicació com el que ha deixat clamorosament el cantautor de Duluth al decidir no presentar-se a recollir personalment, de mans del rei de Suècia, el premi Nobel de literatura que per si mateix ja va desencadenar una encesa polèmica

  

 I igual que en aquella pel·lícula, potser el que recordarem a la llarga no serà Dylan (encara que és difícil no fer-ho), sinó la humanitat vibrant i apassionada de Patti Smith, l’amiga a qui el mestre Dylan ha fet l’encàrrec vicarial de mostrar-se en el seu lloc, de donar la cara en la cerimònia. I és que en l’actitud de Dylan molts han volgut veure una mostra de prepotència, per no dir de capritx. Es desconeix si l’autor de 'Blowin in the wind' va decidir seguir la gala, fos on fos, des d’algun televisor o a través d’internet. Si ho va fer, va comprovar segur que està en deute amb la seva amiga, que es va bolcar en l’encàrrec.

    

Amb la insòlita elegància que sembla haver guanyat amb els anys, Patti Smith va suportar amb molta emoció i no pocs nervis la càrrega que suposa haver d’enfrontar-se a la cerimònia de recollida del Nobel.

I els nervis li van jugar una mala passada. La cantant va interpretar 'A hard rain’s a-gonna fall', tal com estava previst, però es va veure obligada a interrompre l’actuació dues vegades, encara que en la segona va aconseguir refer-se ràpidament. «Ho sento, ho sento. Disculpeu-me, estic molt nerviosa», va dir Smith després de perdre el fil de la peça. Els 1.500 assistents al Concert Hall hi van respondre amb aplaudiments de reconeixement i suport.

    Smith va interpretar la carismàtica cançó a partir d’un arranjament preparat per Hans Ek, en una versió particularment lenta, acompanyada per una guitarra acústica, i al final dels seus set minuts de durada s’hi va incorporar l’Orquestra Filharmònica d’Estocolm. Això va provocar no poques llàgrimes entre els assistents. 

  

 Va ser l’única nota emocionant en una gala que amb la presència dels reis, Carles Gustau i Sílvia, i de la princesa hereva, Victòria, i el seu marit, va estar regida per un controladíssim protocol en què es feia difícil imaginar-se el rebel Dylan.      DEFENSA DEL GUARDONAT

 Carles Gustau i SílviaVictòria

Minuts abans de l’actuació. I per tal d’omplir el potent buit, el president del jurat de l’Acadèmia Sueca, Horace Endghal, va llegir unes paraules que, una vegada més, van complir la funció de defensar el guardonat. Per a l’acadèmic, que no es va quedar curt en les seves valoracions, el nou premi Nobel és «un cantant que es mereix un lloc al costat dels grecs, al costat d’Ovidi, al costat dels visionaris romàntics, al costat dels reis i reines del blues, dels mestres oblidats de brillant qualitat». I va recordar que de seguida es va passar de comparar-lo amb músics seminals com Woody Guthrie o Hank Williams a fer-ho amb titans literaris de la talla de Blake, Rimbaud, Whitman o Shakespeare.

  

 I per si la idea no havia quedat prou clara, Engdahl va afegir, reptador, dirigint-se als escèptics i detractors: «Si la gent en el món literari se’n lamenta, se’ls ha de recordar que els déus no escriuen, sinó que dansen i canten». Va acabar citant el moralista francès Nicolas Chamfort: «¿Què importa el rang d’una obra quan la seva bellesa és del rang més alt?» I és que el bard, tant si es vol com si no, ha canviat la idea del que pot ser la poesia.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

  

 La cerimònia es va iniciar amb un discurs del president de la Fundació Nobel, Carl-Henrik Heldin, que va alertar de l’extensió del populisme i de com líders polítics d’Europa i dels Estats Units «estan guanyant vots amb la negació del coneixement i les veritats científiques».