EL CENTENARI D'UN MITE DEL CINE

El segle de Kirk Douglas

L'últim tità de Hollywood compleix aquest divendres 100 anys deixant enrere una vida plena d'èxits i tragèdies

Kirk Douglas fa 100 anys avui, divendres. / AP / ATLAS VÍDEO

5
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia
Ricardo Mir de Francia

Periodista

ver +

Al complir els 92 anys, Kirk Douglas va decidir tornar als escenaris. Havia perdut la seva dicció i la loquacitat d'abans a causa d'un vessament cerebral que va patir el 1996 i que temporalment el va deixar sense poder parlar, tan deprimit que va arribar a pensar en el suïcidi, segons va explicar en una de les seves biografies. Però l'actor seguia tenint una vida monumental per explicar i un públic àvid per escoltar la història de l'últim supervivent de l'edat daurada de Hollywood. Així que va optar per fer un monòleg sobre la seva experiència vital. El va titular ‘Abans que me n'oblidi’. “Quan tens un vessament, has de parlar lentament perquè t'entenguin. Jo vaig descobrir que quan parlo lent, la gent m'escolta. Es pensen que diré una cosa important”, va dir aleshores a la ràdio NPR.

El llegendari Kirk Douglas compleix aquest divendres 100 anys, una efemèride impossible que celebrarà amb una festa per a uns 200 convidats a casa del seu fill Michael Douglas i la seva nora Catherine Zeta Jones, que el 24 de novembre va compartir a Instagram una entranyable foto familiar amb el patriarca en primer pla celebrant el Dia d'Acció de Gràcies. 

Enrere queda una carrera extraordinàriament prolífica i esquitxada de clàssics, amb més de 90 pel·lícules que passen per tot tipus de gèneres, des del cine èpic (‘Espàrtac’‘Ulisses’ o ‘Los Vikingos’), al drama (‘El ídolo de barro’‘Camins de glòria’), el 'western' (‘Duel de titans’, ‘Camí de la forca’) o el cine negre (‘Retorn al passat’). La indústria ha sigut garrepa amb ell. Només li va donar un Oscar commemoratiu a la seva carrera, després de tres nominacions que van quedar en no-res. El seu palmarès també inclou dos Globus d'Or.

CLOTET INCONFUSIBLE

CLOTET INCONFUSIBLE

L'edat i la cirurgia estètica han difuminat l'esplendor d'aquell físic portentós que va conquistar el públic i que va fer perdre el cap a més d'una de les actrius de l'època, però manté aquella mirada abrasadora i el clotet inconfusible a la barbeta. “Va ser i encara és increïblement dinàmic, una personalitat desbordant, a vegades agressiu, un home masculí que estimava les dones”, ha dit el seu fill Michael Douglas, un dels quatre que va tenir dels seus dos matrimonis. Això d'estimar les dones no és una exageració. Va tenir embolics amb Marlene Dietrich, Joan Crawford o Rita Hayworth. I explica la llegenda que després d'anar-se'n al llit amb 29 dones durant 29 nits va buscar tractament contra la impotència perquè tenia dificultats amb la trentena. “Fins i tot Déu va descansar després del sisè dia”, es diu que li va deixar anar el metge.

Kirk Douglas i Lana Turner, en un fotograma de 'Cautivos del mal', de Vincente Minnelli.

Issur Danielovitch, com li van posar els seus pares al futur actor, director i productor, va néixer a Nova York durant la primera guerra mundial. Els seus pares eren immigrants jueus de la Bielorússia soviètica i es va criar amb sis germanes en una llar pobra, amb el jiddisch com a llengua materna. El seu pare era drapaire i mai va prestar gaire atenció als nens. L'actor ha explicat en alguna ocasió que el primer cop que va actuar, a la guarderia, el seu pare li va comprar per primera vegada un gelat i aquell gelat va significar molt més que tots els premis que va rebre durant la seva carrera. “Des d'aquell dia vaig decidir que seria actor”, va dir en una entrevista.

Poc abans d'allistar-se a la marina per servir en la segona guerra mundial, va adoptar el nom de Kirk Douglas i poc després es va casar amb l'actriu Diana Dill. El 1946 va debutar a la gran pantalla a ‘L'estrany amor de Martha Ivers', després que el recomanés la seva amiga Lauren Bacall. Tres anys després va aconseguir la seva primera nominació a l'Oscar amb ‘El ídolo de barro’, en què va encarnar un boxejador. Sota la direcció de Vincente Minnelli aconseguiria les altres dues per ‘Cautivos del mal’ i ‘Van Gogh, la passió de viure'.

Kirk Douglas i Anthony Quinn, a 'Van Gogh, la passió de viure', de Vincente Minnelli i George Cukor.

El 1960 va crear la seva pròpia productora i va debutar amb ‘Espàrtac’, un film amb el qual es va atrevir a desafiar la censura del senador John McCarthy i la seva llista negra per purgar els comunistes i socialistes de Hollywood. Com abans van fer altres com Otto Preminger, Douglas es va entestar a escriure el nom de Dalton Trumbo en els crèdits. Trumbo havia escrit el guió, però feia anys que firmava amb pseudònim per burlar la caça de bruixes. “Massa gent utilitzava noms falsos aleshores. Era vergonyós”, li va dir recentment al Hollywood Reporter. “Jo era prou jove per ser impulsiu, així que tot i que em van advertir que no ho fes, vaig utilitzar el seu nom real a la pantalla”.

PERFIL PROGRESSISTA

Aquell gest va ajudar a ensorrar el mur d'intolerància a Hollywood i va fonamentar el perfil progressista de Douglas. Un home tan impulsiu com tempestuós, un caràcter no sempre fàcil de pair. “Viure amb el meu marit és com estar asseguda en un bonic jardí al costat d'un volcà que pot entrar en erupció en qualsevol moment”, va dir la seva segona dona, l'actriu Anne Buydens, amb qui fa més de sis dècades que està casat.

REUTERS / DANNY MOLOSHOK

Kirk Douglas i el seu fill Michael, el 2009.

Notícies relacionades

Ja sent un home madur, l'actor va sobreviure a un accident d'helicòpter el 1991 i va perdre el seu fill Eric per una sobredosi accidental el 2004. “Cada vegada que m'assec al costat de la seva tomba em pregunto què més podria haver fet”. Entremig va patir l'apoplexia que el va deixar temporalment mut. Però com aquell esclau traci que va desafiar l'imperi Romà mai es va rendir a la tragèdia i recorda amb certa nostàlgia els dies d'aquell Hollywood dels grans estudis, prou covards per sucumbir a les pressions de la censura, però capaços de mantenir l'indispensable halo romàntic de l'artista.

“Ara ja no tenen aquell poder, però s'assemblen massa a les grans empreses. Almenys en els meus dies, els propietaris dels estudis intentaven fer bones pel·lícules i crec que van aconseguir fer moltes més bones pel·lícules de les que fem avui”, va dir fa quatre anys a 'Variety'.