Un gos, un quadro i la Transició

De planta com a actor no n’hi falta a Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977), que va intentar ser-ne i fins i tot va arribar a passar per l’Institut del Teatre abans d’estudiar literatura a la Sorbona de París i dedicar-se a l’escriptura. Va debutar amb una novel·la molt aplaudida, El anarquista que se llamaba como yo, un descobriment de Jaume Vallcorba. Quatre anys després, torna amb Tuyo es el mañana (Acantilado), una altra novel·la deutora de Georges Perec, en el sentit que parteix d’un supòsit aparentment capritxós. Si a El anarquista que se llamaba como yo la vinculació a ell mateix era el nom d’un ignot àcrata que va ser afusellat als anys 20, la novel·la actual fa referència a un temps, el 18 de març de 1977, just el dia que va néixer l’escriptor. Falta escriure una tercera entrega que tindrà el seu lloc de naixement com a nucli generador i que molt possiblement es traslladarà al futur, «en una Reus distòpica».

Martín Sánchez lamenta no portar a la cita els rigorosos esquemes d’abscisses i coordenades que va fer perquè la col·locació de les sis veus que integren aquesta novel·la polifònica (entre les quals s’inclouen, posant-hi imaginació, la d’un llebrer, Solitari VI, i una dona, figura estàtica a l’interior d’un quadro) no es trepitgessin en el temps. Perquè tot passa en 24 hores i en un període, la transició, que ara tothom es dedica a revisar. «Però aquesta no és una novel·la política –diu l’autor–, encara que la política hi tingui molta importància».

PASSAT I PRESENT

Notícies relacionades

Zurbarán debuta a Londres amb una gran retrospectiva

El grup finlandès Sanoma compra la històrica editorial Vicens Vives

El moment és clau: tres mesos abans de les primeres eleccions, dos abans de la matança d’Atocha, 1.000 manifestacions als carrers, assassinats d’ETA a tort i a dret. «Malgrat tot, m’interessen més els elements íntims», diu, convençut que la història real sempre és la suma de les diferents memòries. Molts d’aquells relats encara segueixen afectant el present, com el tema dels nadons robats durant el franquisme, l’assetjament escolar, quan encara no es deia bullying i no hi havia una consciència col·lectiva que fos perjudicial o el maltractament animal. «Per mi és molt important que, tot i haver situat les meves històries en el passat, aquestes tinguin un ressò en el present que encara no s’ha tancat. En la novel·la al·ludeixo a les carreres de llebrers, que jo veia des de la finestra de casa dels meus oncles a la Meridiana, i això es pot vincular a l’actual polèmica sobre el maltractament animal respecte a les corrides de toros que encara està sobre la taula».

Martín Sánchez assumeix el caràcter més clàssic de la seva escriptura, allunyada de les formulacions pop, més en voga, amb les quals no se sent gens identificat. «Tot i que m’agraden molt el cine i la música, no són influències que jo senti importants per a mi, només assumeixo les literàries, i a més no veig sèries de televisió. Sóc una cosa rara», apunta. També comprèn que alguns lectors puguin sentir aquesta novel·la molt allunyada de l’anterior, encara que sigui aquest l’efecte buscat. «Hi ha actors que sempre fan el mateix paper i altres, com Daniel Day-Lewis, que els componen un darrere l’altre de manera molt diferent, així em sento jo. De totes maneres, tot i el canvi de registre, alguns dels meus amics que han llegit aquesta novel·la han dit que els sembla més meva que El anarquista que se llamaba como yo».