Jonás Trueba: "'Cultureta' és un adjectiu perniciós"

El petit del clan Trueba, de 34 anys, torna a parlar del desamor en la seva quarta pel·lícula com a director, La reconquista, que es va estrenar divendres passat i narra el retrobament entre un noi i una noia que, d’adolescents, es van prometre adoració eterna en cartes d’amor. L’idil·li es va trencar i cadascú va fer la vida pel seu cantó. Ara tornen a estar cara a cara. Encara que només sigui per una nit. 

–¿L’amor és una font inesgotable d’inspiració? 

–L’amor ho és tot, diuen els savis. És inesgotable, canviant i sempre t’afecta. És l’únic gran tema. Però no sé si La reconquista és exactament una pel·lícula d’amor.

–No, és clar. Però l’amor inclou el desamor. ¿És, doncs, la pel·lícula d’una exparella? 

–Em resisteixo a definir-la o a intel·lectualitzar-la. Hi ha alguna cosa d’ella que se m’escapa. No té un gran argument. És una pel·lícula sobre la identitat, sobre les paraules. Sobre la dificultat d’estar a l’altura de les paraules que un escriu en un moment donat.

–¿Li fa angúnia llegir coses que vostè escrivia d’adolescent? Segur que sí, és clar. ¿Perquè vostè escrivia de jove, no?

–Sí. Però gran part d’aquelles coses no les conservo perquè eren cartes que enviava a d’altres. De diaris no n’escrivia tants. El que m’agradava eren les cartes.

–Tota la seva filmografia (Todas las canciones hablan de mí, Los ilusos, Los exiliados románticos) suggereix certa nostàlgia i melancolia. Sempre hi ha llibres i cites cultes. En el cas de Todas las canciones hablan de mí, Los ilusos, Los exiliados románticosLa reconquista, 

–És una pel·lícula que mira cap enrere, però no és tan nostàlgica. Volia fer un film serè, no dramàtic i amb vistes al futur. La meva generació sí que té aquesta baula entre la cosa analògica i la digital. La reconquista versa sobre el canvi del segle XX al XXI. Ens hem criat amb els telèfons fixos i les cartes a mà.

–¿Érem més feliços? 

–Hem d’anar amb compte de no convertir-nos en reaccionaris. Estic en contra dels que diuen que qualsevol temps passat va ser millor. No podem dir als joves que són gilipolles. No podem imposar-los res. Un cop dit això, crec que nosaltres tenim l’obligació de resistir i perseverar amb el que ens agrada.

–¿Els llibres en paper, les sales de cine? 

–És clar. Si no volem que desapareguin, s’han de reivindicar. Comprar llibres i entrades.

–¿Té un e-reader

–No. Tenia WhatsApp, ara no i sóc feliç. Ens hem tornat bojos. La nostra generació ha sigut psicòpata amb les xarxes socials. Part de la demència ve imposada per nosaltres. Confio que els joves en faran un ús més racional. Em molesta quan em diuen antic per llegir llibres de paper. I aquest terme que s’han inventat, cultureta, em sembla un adjectiu perniciós i reduccionista.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–Los ilusos la va rodar amb dos euros. I amb Los ilusosLos exiliados románticos

–Presumir de baix pressupost és un greu error. El cine és un professió i una forma de guanyar-se la vida. He fet les pel·lícules d’una forma una mica peculiar, però alhora natural i sense caure en la precarització.