28 set 2020

Anar al contingut

LA RESSENYA

La vuitena història de Harry Potter

Els lectors acabaran el llibre desitjant comprar un bitllet per plantar-se al West End de Londres

Ernest Alós

El títol original de l’obra de teatre estrenada aquest estiu a Londres, 'Harry Potter and the cursed child', conté una dosi d’ambigüitat que en les traduccions al català i al castellà s’ha optat per augmentar amb l’objectiu de deixar encara menys pistes sobre un contingut carregat de girs i sorpreses. Rowling va demanar als fans que van assistir a les actuacions prèvies que mantinguessin el secret, i van complir. I sí, era necessària aquesta contenció. Així que mantinguem el contingut verge: deixem-ho dient que el pes dramàtic recau en els canvis que la maduresa, i sobretot la condició de pares, ha imprès en els personatges, en els conflictes entre les dues generacions i en les anades i vingudes del passat al present plenes de gestos de complicitat i alternatives sobre el que ja se sap que faran sospirar més d’una i dues vegades els seguidors de la saga.

Sense trencar la discreció que es mereixen els que avui obrin les pàgines del llibre, podem dir que han passat 19 anys, i l’epíleg de 'Harry Potter i les relíquies de la mort', amb la següent generació dels Potter, Weasley i Malfoy preparada per anar a Hogwarts, s’ha convertit en la primera escena del text promocionat com «la vuitena història» de Harry Potter.

Hi ha qui s’ha aproximat al personatge des dels llibres, i després ha trobat una il·lustració brillant d’aquelles històries en el cine. Hi ha qui s’ha acostat a l’univers Potter des de les pel·lícules, per descobrir al passar a la lletra impresa que se les havia vist amb l’esquelet argumental d’un text que oferia alguna cosa més. Aquesta sensació, la de trobar-se amb la trama despullada, sense la presència de la narradora Rowling, és la que deixa 'Harry Potter i el llegat maleït'. Una experiència tan satisfactòria com incompleta, una sensació més similar a la de veure’s amb la novena pel·lícula que amb la vuitena novel·la. Encara que aquesta cosa més que aquí falta és el brillant muntatge escènic que s’intueix a cada cop d’efecte. Una aposta: els lectors acabaran desitjant comprar un bitllet per plantar-se al West End.