Barcelona omple el buit d'Oteiza

Jorge de Oteiza (Orio, 1908–Sant Sebastià, 2003) volia aconseguir el buit escultòric. Però segons ell el buit no era el no-res sinó tot al contrari, era un espai de plenitud, ple d’energia i espiritualitat. Quan va considerar que havia arribat a això (com a exemple hi ha Unidad mínima, una de les seves últimes peces i la màxima depuració de la matèria) va deixar l’escultura. Era l’any 59, en feia dos que havia sigut considerat el millor escultor del món a la Biennal de São Paulo i tots els museus internacionals es rifaven les seves obres. Però ho va deixar. Va substituir el cisell per la ploma i es va refugiar en l’escriptura. «Vaig notar que de les meves últimes escultures en sortien paraules», va deixar escrit. Tot aquell camí, des de la seva primera etapa figurativa amb obres compactes fins a arribar al buit, és el que recorre Oteiza. La desocupació de l’espai, la primera retrospectiva que es pot veure a Barcelona de l’autor des de 1988. La mostra, fins al 22 de gener, omple la Pedrera amb 130 obres, entre relleus, dibuixos, collages, documentació i, sobretot, 91 escultures.

Gairebé tres dècades sense l’obra d’aquest artista tan genial com contestatari a la ciutat són massa, opinen a la Fundació Catalunya-la Pedrera, així que els seus responsables van tenir clar que en el seu intent de recuperar, revisar i difondre el treball dels creadors capitals del segle XX havien de dedicar-li una mostra, i per fer-ho res millor que produir-la conjuntament amb el Museu Jorge Oteiza, la institució que vetlla pel llegat que l’artista va donar a Navarra el 1992. Gaudí i Oteiza. Dos artistes que «dialoguen molt bé», segons la comissària Elena Martín. I com a mostra, el començament de l’exposició, en què una de les caixes més icòniques i lleugeres de l’escultor (Caja vacía con color desocupante, 1958) és confrontada amb una de les seves peces més contundents (Maternidad, 1935) i totes dues estan separades per una columna tallada pel genial reusenc. Tot això en el que va ser l’oratori de la Pedrera: «Un inici molt singular», no en va el guipuscoà, com Gaudí, creia que «a través de l’art es podia capturar Déu», apunta Martín. També creia en la dimensió humana de l’art i que la seva finalitat no era l’obra en si mateixa, sinó la realitat transcendent de l’experiència estètica.

SANTUARI D’ARANTZAZU / Complicat, sí, però és que Oteiza era molt més que un escultor visionari. Era una personalitat polièdrica que es va dedicar també a la poesia, l’estètica, el cine i la pedagogia. Punts que també toca la mostra, que s’estructura cronològicament seguint tots els processos experimentals d’Oteiza, des de la seva primera etapa més primitivista –amb obres molt compactes, gairebé precolombines– fins a reduir al màxim la presència de la massa: «És el debilitament de l’expressió figurativa i material», explica la comissària. Després van venir les caixes buides, però plenes d’espiritualitat. «Màxim buit, mínima expressió matèrica i fi de la seva escultura», conclou Martín. Tot això amb dues parades en dos moments clau de la trajectòria d’O-teiza: la reconstrucció de la basílica d’Arantzazu i la Biennal de São Paulo.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

AL PALMELL DE LA MÀ / I un gran incís al seu laboratori experimental, el que va posar en marxa quan va deixar totalment la figuració. Allà, en els anys 50, Oteiza es va dedicar a experimentar creant petites peces (afirmava que tota escultura que no hi cabia al  palmell de la mà no era escultura) i amb materials fàcils i ràpids de treballar: guix, suro, llaunes (que, feia broma, l’alimentaven físicament i espiritualment). En la mateixa època, el 1950, l’artista va rebre l’encàrrec d’intervenir escultòricament a la façana del santuari d’Arantzazu. Allà va veure l’oportunitat de renovar l’estatuària religiosa, però la seva proposta de successió de buits que generen moviment per al fris dels apòstols no va agradar. Tampoc van generar aplaudiments els seus caps modelats de forma ràpida, ni la idea de posar 14 apòstols en lloc de 12. La Pontifícia Comissió de l’Art Sacre del Vaticà va aturar el projecte, que no es va reprendre i va finalitzar fins al 1969. El resultat és un conjunt d’una gran força expressiva i disposició rítmica.

L’altre moment important en la carrera d’Oteiza va ser quan el van seleccionar per representar Espanya a la Biennal de São Paulo, on va aconseguir presentar 28 peces (el màxim per artista eren 10) i va guanyar el premi del certamen. Dos anys després, en el moment de més reconeixement del seu treball, va donar per acabada la seva carrera escultòrica, tot i que en els 70, i sobretot en els 90, algunes de les seves peces es van fer a gran escala per a l’espai públic.