'Que Dios nos perdone' sacseja Sant Sebastià

Rodrigo Sorogoyen no va guanyar ni un cèntim amb Stockholm, rodada amb diners que li van prestar amics, familiars i petits mecenes via crowdfunding. No hi va haver benefici econòmic, d’acord. Però la pel·lícula no hauria pogut ser més rendible. La petita i humil Stockholm és el que ha permès que el jove director i guionista madrileny trepitgi avui el festival de Sant Sebastià mirant de tu a tu tots els seus competidors de la secció oficial. Ho ha fet de la mà de Que Dios nos perdone, tens thriller policíac que el converteix en un cineasta a seguir de prop. S’estrena a l’octubre distribuïda per la major Warner i, segur, estarà entre les favorites als premis Goya.

    Stockholm es va projectar el 2013 al festival de Màlaga, on el comitè seleccionador la va incloure amb valentia en la seva secció més noble. Va sortir del certamen amb tres premis (direcció, guió i actriu). Gerardo Herrero, un dels productors amb més múscul de la indústria, la va veure i va trucar al director. ¿Tens algun guió al calaix?, li va preguntar. Per sort, Sorogoyen va poder dir que sí.

    Feia temps que havia escrit –juntament amb la seva coguionista, Isabel Peña– la història de dos controvertits policies que persegueixen en un Madrid de malson un assassí en sèrie. La febril recerca té lloc el xafogós agost del 2011, amb el moviment 15-M ocupant els carrers d’una ciutat que, en aquell moment, està envaïda pel milió de persones que hi van anar a veure el papa Benet XVI.

POLICIA TARTAMUT / El productor va llegir el guió i va deixar anar la paraula màgica: endavant. I sense escatimar. Res de crowfunding. Roberto Álamo va acceptar el repte de convertir-se en un policia violent, xarlatà i amb una tremenda zona fosca. Antonio de la Torre va trigar un any a decidir-se. El seu paper és complicat perquè corria el risc de caure en el ridícul. Es tracta d’un disciplinat i conscienciós agent de la Policia Científica, però tímid i tartamut. I amb una zona fosca, si és possible, més gran que la del seu company. L’actor malagueny, finalment, va parlar amb el responsable de la Federació espanyola de tartamuts, contractat pels productors com a assessor. Aleshores va ser quan De la Torre va dir les altres paraules màgiques: sí, vull.

    La tartamudesa li confereix al personatge una vulnerabilitat que es contraposa amb la xuleria de l’agent encarnat per Álamo. Els dos agents són controvertits. Els guionistes els han dotat d’humanitat. No obstant, condemnar-los  o salvar-los és qüestió de l’espectador. «Nosaltres, com a cineastes, no jutgem. I, a més, intentem no reduir-los a un sol adjectiu». Tots dos cometen actes menyspreables. L’espectador pot odiar-los i, per descomptat, estimar la pel·lícula.

Notícies relacionades

Nely Reguera: "No entenc un món de bons i dolents"

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

ELS RACONS DE L’ÀNIMA / ¿Per què apostar pel thriller? Els motius són diversos. Primer, Sorogoyen ha crescut veient aquest tipus de pel·lícules i les estima. Segon, es tracta d’un gènere comercial (bàsic perquè qualsevol productor et compri un guió) i, tercer, la història dóna peu per analitzar els «racons de l’ànima humana».

    La pel·lícula, efectivament, és molt més que un thriller policíac. És una pel·lícula que parla de política, de l’empipament de la gent del carrer, de la religió, de com un país aconfessional es torna religiós per la visita del Papa. «Jo vivia al carrer de Montera (al costat de la Puerta del Sol) i aquell estiu vaig ser testimoni de com les autoritats polítiques no deixaven que els membres del 15-M acampessin al carrer. Hi havia hòsties de la policia constantment. En canvi, es va permetre que un milió i mig de persones vinguessin a la ciutat per la visita de Ratzinger. ¿Però no se suposa que el nostre Estat és aconfessional? ¿Per què hem de pagar amb els nostres impostos la visita de tots aquests religiosos?», protesta el cineasta.