Nely Reguera: "No entenc un món de bons i dolents"

Curtmetratgista, ajudant de direcció i professora de cine, Nely Reguera (Barcelona, 1978) debuta com a directora d’un llarg amb 'María (y los demás)', deliciosa pel·lícula que dissecciona la família i que, amb bastant humor, parla de sentiments dels quals tots ens avergonyim: enveja, soledat, frustració. 

    La protagonista (una brillant, com sempre, Bárbara Lennie) és una jove aspirant a novel·lista que s’ha bolcat a l’hora de cuidar el seu pare, malalt de càncer. Quan aquest es recupera, l’home –viudo des de fa anys– refà la seva vida i anuncia que es casa amb la seva infermera. La filla es queda descol·locada. Amb el seu progenitor sa, ella no sap què fer amb la seva existència. Els seus germans homes no l’entenen. I el pare no parla amb sinceritat. La família i els seus coneguts silencis, com vam veure a 'Tres dies amb la família' (Mar Coll). Reguera, a qui ha costat cinc anys tirar endavant la pel·lícula, competeix a Sant Sebastià pel guardó al millor nou director.

–¿Per què va rodar 'María (y los demás)' a Galícia i no a Catalunya? 

–El meu pare és gallec. Quan vaig començar a escriure el guió estava entre Galícia i Portugal, on viu la meva germana. Aquesta història es va impregnar d’aquell paisatge, que conec molt bé perquè, de petita, passava tots els estius i el Nadal allà amb la meva família gallega. A més, hi ha una escena de la pel·lícula que només podria passar en una platja atlàntica, mai en una mediterrània.

–¿La família és una font inesgotable d’inspiració? 

–És un univers interessant i una cosa que et genera sentiments contradictoris, els estimes amb devoció i en altres moments els mataries. M’interessen les famílies en què es diuen moltes coses i sembla que es parla un munt, però del que és important no es diu res. Són incapaços de comunicar-se de forma sana. A més, és un univers en què es generen rols molt difícils de canviar.

–Està molt sola la protagonista després de tant de temps cuidant el pare malalt.

–Ningú afronta l’assumpte amb maduresa. El que seria lògic seria que el pare parlés amb la filla i li expliqués els seus plans, però no s’atreveix a enfrontar-s’hi. I ella se sent desplaçada, s’enfada amb el món i deixa anar la seva ràbia, però no lídia amb el problema.

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

–Té raó d’enfadar-se. 

–És clar, però digues-l’hi al teu pare. El que passa és que no gestiona bé les seves emocions, i això ens passa a tots. Tenim enveja i sentiments dels quals no estem orgullosos. Tots tenim zones fosques. No entenc un món només de bons i dolents.