Imanol Uribe: "A la ferida d'ETA hi queda molt pus"

El cineasta basc Imanol Uribe ('La fuga de Segovia', 'La muerte de Mikel', 'Días contados') narra a 'Lejos del mar' la relació extrema d’atracció i repulsa entre un exetarra que surt de la presó i la filla d’una de les seves víctimes.

–Per fi als cines. Li ha costat estrenar. Ja, ja. Aquest tema l’he seguit de lluny per mantenir una mica el seny. Però s’ha produït un fenomen curiós: la gestació de la pel·lícula va ser molt ràpida. Vaig començar a escriure el guió el març del 2014 i al novembre l’estàvem rodant. Tot va fluir fantàsticament. El 2015 estava acabada.

–¿Què ha passat? ¿Covardia dels distribuïdors pel tema? Vull creure que no. No és una pel·lícula fàcil, però és que a vegades passen aquestes coses. He estat ficat en altres projectes i per salut mental no he seguit de prop aquest assumpte.

–Espanya ha jubilat una generació de cineastes il·lustres. Gutiérrez Aragón, Cuerda, Chávarri i Camus, entre altres. Vostè [nascut el 1950] és el més jove, però segueix actiu.

–Sóc el més jove, sí [riu]. Fa pena que no es facin més pel·lícules, però és que fa falta molta energia per seguir al peu del canó. Moltíssima. Això és una carrera de fons. El meu problema és que no sé fer una altra cosa.

–Les seves pel·lícules eren esdeveniments. 'La fuga de Segovia', 'La muerte de Mikel', 'Días contados'... Ara, amb 'Lejos del mar', acaba amb ETA.

–Després de 'Miel de naranjas' [2012] potser vaig dir que no faria més films sobre ETA i miri... A més, un dels dos projectes en què estic ficat també va sobre el tema.

–¿En pot explicar alguna cosa? No gaire. Fa vuit mesos, un policia català em va explicar una història increïble relacionada amb un comando etarra a Barcelona.

–¿'Lejos del mar' també neix d’un fet real? En absolut. Entre 'Días contados' [1994] i 'Bwana' [1996] vaig voler fer una pel·lícula sobre les conseqüències de la violència, no a nivell polític sinó a nivell íntim.

–Llavors ETA seguia matant. Per això no la vaig poder fer, era impossible. El 2014 vaig tenir una aturada laboral i em vaig posar a estirar el fil.

–¿Estem davant una història d’amor entre un exetarra i una víctima? Jo no en diria així. És una relació extrema.

–La idea és arriscada. Per descomptat. Però crec que s’ha de parlar d’aquestes coses.

Notícies relacionades

Espanya jubila els seus cineastes més il·lustres

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

–¿Ha cicatritzat la ferida d’ETA? No, encara queda molt pus per treure. Han sigut molts anys i molt dolor. S’ha d’extirpar aquest tumor.

–¿Què vol provocar en el públic? Que reflexioni sobre el que ha passat, sobre les conseqüències de la violència. Com afrontem el perdó i l’oblit.