Postres de músic

Ametlles, avellanes, panses, nous i una copeta de moscatell. Aquest és el contingut habitual de les postres de músic. Expliquen que aquesta recepta típica catalana es diu així perquè és el que s’oferia als músics quan anaven a tocar pels pobles. Altres expliquen que això és el que sopaven els músics i actors de teatre abans de pujar a escena perquè era un aliment energètic, poc pesat i, a més a més, no tacava la roba. I n’hi ha que precisen que això era el que s’emportaven els músics a la butxaca després de sopar a la casa que els acollia quan es feia tard i ja no podien prendre les postres a la taula.

En qualsevol cas, aquest grapat de fruita seca acompanyada d’algun vi per aclarir la gola ha sigut durant segles el principal aliment dels músics a Catalunya. Fa dècades que es va adoptar el terme càtering per als aliments que un festival de música, una sala o una comissió de festa major serveix als músics al camerino. No obstant, el contingut d’aquests càterings no s’ha modernitzat tant com suggereix l’anglicisme; sobretot, quan es tracta d’alimentar els músics que són poc famosos. De fet, alguns sopars encara s’assemblen sospitosament a aquelles postres de músic centenàries.

Aprofitant que és estiu, època de gran activitat musical, hem preguntat a mitja dotzena de músics sobre la seva alimentació durant les gires.

---

091EL MISTERI DELS LACASITOS

José Ignacio Lapido, membre dels 091, que s’han reunit recentment, va debutar el 1980, quan «la paraula càtering no estava inventada» i els camerinos «solien ser aules d’escoles o despatxos de l’ajuntament, ja que els concerts es feien al pati del col·legi o a la plaça del poble». Llavors, «el menjar i el beure se solucionava amb tiquets que et donaven a la barra de la fira». El granadí explica que en el «càtering de cortesia» que ofereixen avui dia els festivals el que és normal és que et donin «un parell d’ampolles d’alcohol d’alta graduació, vi, refrescos, cerveses, aigua, sandvitxos, truita de patates, entrepans, fruita que ningú es menja, empanades, fruita seca i embotits de diferent qualitat i estat de conservació».

L’experiència li diu que «si et posen en un camerino sense aire condicionat una truita a l’hora de les proves de so i quan tornes hores després encara segueix allà, la por a la salmonel·la et dicta que ni la provis». Però encara no ha resolt el gran misteri dels Lacasitos. «En els càterings no falten mai Conguitos i Lacasitos i encara em pregunto per què. Reconec que a vegades me’ls emportava a casa per als meus fills, quan eren petits. No sé si me’ls emportaré en un futur per als meus néts», apunta.

---

QUIMI PORTET¿QUÈ SE N'HA FET D'AQUELLES COSTELLADES?

Des de finals dels anys 70, Quimi Portet ha engolit des de «pistatxos i aigua, un cas extrem però no inhabitual» (i en la més pura tradició de les postres de músic), fins a plats igualment adscrits a la tradició catalana, però més copiosos. Desgraciadament, aquests últims comencen a escassejar. «L’enyorada costellada, per exemple, sovint ha sigut substituïda per una espècie de cuina internacional falsificada i equívoca», lamenta.

L’experiència dicta que abans d’un concert no convé sopar més del compte. «Un concert té un component físic que no és gaire compatible amb un festí excessiu», explica Portet. Però la temptació pot ser irresistible. «Recordo a Banyoles, al festival Aphònica, un sopar apoteòsic amb canelons de Can Roca d’Esponellà». Segons revela Portet, a l’Aphònica solen encarregar sopars a mida per a cada artista.

---

NÚRIA GRAHAMEL PLÀTAN PODRIT

La vigatana Núria Graham ja té alguna experiència de què significa actuar en llocs on l’alimentació del músic no és una prioritat o, almenys, no ho és si es tracta de músics que encara no són famosos. Recorda perfectament el pitjor càtering: «Un plàtan podrit, quatre fruites seques i aigües. Sense cervesa ni res». No recorda on va ser. O potser no ho vol recordar.

Fins ara Graham no s’ha queixat mai que un càtering sigui lamentable. «Si et paguen el sopar ja és un luxe», reconeix. Per això destaca amb alegria el seu pas pel festival Sons Solers. «Hi vaig tocar fa poc i hi havia un bufet lliure pota negra. Això fa que et prenguis tot l’assumpte del festival molt millor».

---

LOVE OF LESBIANDEL 'TUPPERWARE TOUR' A LA BARBACOA VIP

Els anys de gana queden lluny per a Love of Lesbian. Però el seu bateria Oriol Bonet no els ha oblidat. El 1999 van batejar una de les seves primeres excursions més enllà de l’Ebre com el 'Tupperware tour'. Anaven molt tirats, però a Plasència els esperaven «plats de carn adobada, tapes variades, vins increïbles, pa boníssim, olives brutals, lacón… ¡El recordo com un dels millors càterings que hem tingut mai!», exclama.

L’èxit comercial repercuteix directament en l’oferta gastronòmica i el grup de Santi Balmes no n’és l’excepció. Fa dos anys, en el festival Low de Benidorm, van organitzar una barbacoa per a un centenar de fans a la piscina vip de la zona de camerinos. «Joanra servia cerveses a la barra, Juli i Jordi punxaven música, Santi era el relacions públiques que atenia els fans i jo estava darrere de la graella amb la carn», relata el bateria.

Aquest estiu el seu particular podi de càterings el componen Arenal Sound, Cap Roig i Bilbao BBK. En el primer hi havia «una zona de barbacoa de la qual sortien burguers, yakitoris, broquetes i barquetes de tota mena». Del segon destaca l’esmorzar: «Quan arribes d’un viatge llarg, esmorzar un entrepà fet a la biquinera amb bon pa, prendre un bon cafè i un suc i fer una volta pels jardins no té preu». A Bilbao tenien una degustació de formatges d’Izoria, pa artesà i txakoli del celler Astobiza. «Tot això fa que tornem a casa amb uns quilets de més. És que la fruita ni la toquem. I això que ens en posen sempre», reconeix.

---

LE PARODYODA ALS CÀTERINGS FEMINISTES

L’andalusa Soledad Sánchez, àlies Le Parody, confessa que el menjar és la seva segona cosa favorita després de la música. I que els millors càterings els ha trobat «en festivals autogestionats, en sales semiclandestines i en esdeveniments de l’underground» perquè allà «no es persegueixen objectius concrets de promoció o d’entreteniment». «No és el mateix prendre’s qualsevol snack de merda per no morir-te de gana, que disfrutar d’un plat que algú ha cuinat a casa seva pensant en tu».

Le Parody ubica el millor càtering en una festa del col·lectiu feminista madrileny Sisterhood. «Era menjar casolà que portaven de casa en tàpers. I no era qualsevol cosa. Eren exquisideses amb tota mena d’opcions: cuina vegana, carnívora, dolç, salat, fruita... Vam comentar mig en broma que els càterings feministes són els millors, però és així».

Ella sí que posa nom al pitjor càtering que ha provat mai: el de 'Los conciertos de Radio 3'. Contingut per a tres persones: «Tres meitats de sandvitx amb el pa mig dur, pomes insípides, coca-coles i un termos de cafè. Demanaven disculpes al full de producció que ens van enviar prèviament, atribuint-ho a les retallades. És tràgicament metafòric que les retallades afectin una cosa tan bàsica com donar menjar», reflexiona.

---

FUNDACIÓN TONY MANEROLA 'TARTIFLETTE' D'ANGULEMA

Notícies relacionades

De noia Disney a estrella mundial: l’evolució imparable de Sabrina Carpenter

Aragó diu que és a punt per rebre els frescos

Lalo López, guitarrista de la Fundación Tony Manero, de The Excitements, la Banda Achilifunk, Chocadelia Internacional i de qualsevol combo que requereixi un savi i entusiasta toc funk, va començar en aquest ofici fa dues dècades. «Quan posar ganchitos de càtering era gairebé modern», diu. El guitarrista remarca que on millor ha menjat és a Europa. «El meu estómac té molt bon record de les sales franceses», ressalta. I posa d’exemple el que va tastar a La Nef d’Angulema: «El menú consistia en l’habitual tabule, diferents amanides, lasanya o parmigiana i tartiflette, un pastís calent de patates amb formatge i xampinyons. I de segon hi havia un pollastre al forn i peix amb una salsa de mantega boníssima».

A Espanya encara estem a anys llum, però la situació ha millorat. «Temps enrere els promotors i representants de zona de festes majors no tenien en compte aquestes coses. Et pagaven i tocaves; fi. Els seus deixebles han evolucionat», assegura, però reclama que les millores arribin també «al cos tècnic, a muntadors, regidors, personal de càrrega i descàrrega» i no només a l’artista. «Es tracta que tots els que participen en la producció de l’espectacle se sentin a gust».