Amaral: "La música no és una carrera de cotxes"

Amaral passeja aquest estiu 'Nocturnal', un treball que combina el nervi guitarrer amb certa foscor ambiental, i es planta avui per primera vegada a Cap Roig (22.00 hores). Parlem  amb la seva cantant, Eva Amaral.

–'Nocturnal' no és el seu disc més festivaler. ¿Com encaixa amb l’ambient que envolta els concerts d’estiu? 

–En la seva estètica és un disc fosc, però el seu tema és la recerca de la felicitat, de la llum, amb cançons que a l’escenari són molt energètiques. I toquem el disc gairebé complet però també peces de discos anteriors, tot perquè sigui una festa.

–Algunes de les noves peces transmeten desànim: 'Unas veces se gana y otra se pierde', 'Nadie nos recordará'… 

–Però també una acceptació de la realitat, dels cops que et dóna la vida, mirar-la d’una altra manera i convertir-los en una experiència positiva.

–¿No són temps per saltar a l’arena amb uns missatges feliços i despreocupats? 

–Són temps, no diria que dolents, ja que totes les generacions han tingut problemes, però sí canviants i desconcertants. I tot passa molt ràpid i és difícil d’assimilar. El disc reflecteix això, que vivim temps que generen una mica de confusió.

–La ciudad maldita evoca la guerra civil. ¿Els toca de prop? 

–Els meus pares van viure la guerra civil: la meva mare a Saragossa i el meu pare a Càceres. I aquesta cançó explica la història d’una tia meva a la qual van afusellar el seu pare al començament de la guerra. Després d’aquella tragèdia ella se’n va anar a viure a Barcelona perquè l’ambient al seu poble, Calataiud, era irrespirable, però molts anys després hi va tornar i ara viu allà en perfecta harmonia. Per a mi, ella sempre va ser un exemple de persona que aprèn a enfrontar-se a tot. És una història que fins que no vaig ser gran no em van explicar, i em va semblar sorprenent que la persona més vital de la família fos la que tingués la història més terrible al darrere.

–¿Li interessa des del punt de vista emocional o amb la voluntat de fer justícia? 

–S’hauria de fer justícia, que a les famílies de les víctimes no se’ls tirés  també terra al damunt. Però la cançó parla del triomf de l’esperit humà davant la desraó. El disc va d’això, que encara que hi hagi desenganys en certs aspectes, t’agafes a altres, a la teva essència, per recuperar la fe.

–¿Ajuda a recuperar aquesta fe observar l’actual moment polític? 

–A mi m’ajuda més veure voluntaris que ajuden la gent, els que tenen menys…

–¿És políticament escèptica? 

–En aquests moments, una mica, sí. Però crec que no sóc l’única.

–Fa un parell d’anys van publicar 'Ratonera', amb la seva lletra duríssima amb els polítics [«No sé ni cómo duermes por las noches / Estúpido farsante / Si mientes más que hablas»] i el seu sagnant videoclip. Al final no la van incloure a 'Nocturnal' i tampoc l’estan tocant a la gira. ¿Creu potser que va ser  una cançó molt associada a un moment? 

–'Ratonera' respon a un sentiment tan vàlid com qualsevol altre i ens va semblar interessant el debat que va generar. Havia de ser l’avançament del disc i al final no ho va ser perquè va passar tant de temps que teníem moltes més cançons noves i aquesta la gent ja la coneixia. Ara no és al repertori, però l’hi podem incloure. El seu missatge segueix vigent.

–Es diu que la classe mitjana està desapareixent en la música espanyola, que hi ha el fenomen comercial i després una escena precària. ¿Amaral és un exemple de classe mitjana estable? 

–No tenim aquesta sensació de classes. A vegades veus companys amb talent que no han tingut una repercussió popular i no entens per què. La música no és una carrera de cotxes. No m’agraden ni tan sols les llistes dels llibres més venuts, les pel·lícules més vistes…

–A vegades fa la sensació que els incomoda haver sigut un grup comercial i haver venut molts discos. 

–¡Doncs en absolut! [riu].

–Com si pensessin que això resta credibilitat. 

–No tenim aquesta sensació. Nosaltres vam començar a tocar en un local on hi havia rates i sempre hem tingut certa visió romàntica. Hem viscut èpoques que mai havíem somiat que viuríem, i ara amb cada nou disc no hi ha res que es doni per fet. El públic pot ser allà amb tu o no.

–Ara que ja no estan en una multinacional, ¿aquesta és l’autèntica, pura, versió d’Amaral? 

–La multinacional no ens va marcar mai una pauta de com escriure una cançó. Vam fitxar per Virgin perquè tenien Fernando Alfaro, Chucho, i ens donava una sensació d’equip familiar. Després Virgin va passar a ser EMI, van començar els acomiadaments, ja no sabies bé amb qui estaves i vam agafar les regnes amb l’autogestió.

–El primer disc d’Amaral, del 1998, produït per Pancho Varona, la projectava més com a cantautora que com a banda pop. 

–Hi va haver una mica de confusió, sortia jo sola a la portada, sense Juan [Aguirre]. Això potser va ser un error, i també portava a confusió que el nom del grup fos el meu cognom, és clar, però això va ser idea de Juan. Li juro que no tenia cap ànsia de figurar. Encara que el meu pare, encantat, és clar.

–Les seves fonts inspiradores, ¿són les mateixes que quan van començar?

– Sempre t’influeix el que tens al voltant. Ens segueix apassionant la música i els grups nous, encara que els clàssics segueixen presents.

–¿Quins són? 

–Segons la meva opinió hi ha quatre grans, que són els Beatles, David Bowie, Lou Reed i Patti Smith.

–Dos ens han deixat últimament. 

–Sí. No tinc paraules. El dia en què va morir Bowie va ser com si s’hagués mort algú de la meva família.

–¿Veu aquest imaginari del rock com  durador de cara a les emergents generacions de músics? 

–Aquestes influències segueixo percebent-les en coses noves, encara que barrejades amb altres sons. Això és el que és més bonic, que no sigui immòbil.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

–Han passat quatre anys entre el seu anterior disc, 'Hacia lo salvaje', i 'Nocturnal'. ¿Amaral serà un d’aquells grups que es tornen lents amb el temps? 

–Crec que no perquè quatre anys és una barbaritat, i més en aquests temps en què tot va tan de pressa. El nostre repte és organitzar-nos millor per acotar les gires i les gravacions. El pròxim espero que tardi molt menys. De cançons ja en tenim.