Històries de 'Joc de trons' (11): és dur ser bastard

Ahir parlàvem dels Estuard, i avui podem continuar, però no per recordar els destronats reis d’Anglaterra i Escòcia, sinó el paper dels bastards de la noblesa, tema present a les novel·les de George R. R. Martin. Fins i tot el recurs imaginatiu d’atorgar un cognom peculiar als fills il·legítims (Neu, Arena…) té base en la història britànica. Al segle XVII es va recuperar el prefix Fitz (fill), equivalent al sufix '–ez' castellà en temps dels normands, per reconèixer els nobles nascuts fora d’un legítim matrimoni i sense drets dinàstics. Així Fitzroy seria el fill d’un rei; Fitzclarence, un bastard del duc de Clarence, i Fitzjames, un descendent extramatrimonial de James II, Jaume Estuard.

Notícies relacionades

Històries de 'Joc de trons' (10): Targaryen i Estuards, pretendents d'ultramar

Històries de 'Joc de trons' (12): La Guàrdia, la Manxa, teutons i legionaris

La carrera a la cort d’un bastard tenia limitacions però també possibilitats: un Fitzjames podia arribar a ser duc de Berwik, mariscal de França i conquistador de Barcelona, i els seus descendents, fins avui, ducs d’Alba. També s’havien d’enfrontar als recels dels seus mig germans, fills de la dona legítima: vegeu la tensió entre Felip II i Joan d’Àustria, 'Jeromín' de petit, a qui el sobirà va admetre a la família reial però sense concedir-li els títol d’infant i altesa, i li va encarregar les tasques més difícils (moriscos, turcs, Itàlia, els Països Baixos) sense treure-li l’ull de sobre.

I és que reconèixer com a legítim un bastard si no hi havia descendència, en comptes de dedicar-lo al servei de l’espasa o de l’altar, no era tan fàcil com a 'Joc de trons'. La potestat del Papa d’accedir a aquesta demanda es convertia en una arma política de primer ordre: així va acabar la casa de Barcelona, extingida perquè no es va reconèixer com a hereu Frederic de Luna, fill del desaparegut Martí el Jove i la seva amant siciliana Tarsia Rizzari. Ramsay i Jon Neu es podran sentir molt torturats per la seva condició, però aquest altre Martí l’hi ha posat més fàcil…