03 d’abr 2020

Anar al contingut

Omara Portuondo: "El Cigala i jo som ànimes bessones"

La reina del 'filin' cubà i el 'cantaor' uneixen les seves veus al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols

Marta Cervera

Omara Portuondo: "El Cigala i jo som ànimes bessones"

XAVIER CASALS

Omara Portuondo està difrutant d’una nova gira, aquesta vegada amb el cantaor Diego, El Cigala. La reina del filin i El Cigala, que ja va traspassar fronteres acostant flamenc i ritmes cubans amb Bebo Valdés a Lágrimas negras, canten boleros a duo, alternant-los amb els seus respectius repertoris. Avui recalen a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols, al Festival Porta Ferrada.

– ¿Com va la gira? 
– Estic encantada amb El Cigala, perquè és molt interessant, savi i respectuós. Estem molt a gust compartint escenari. A més, ens acompanya un grup meravellós de músics. No es pot demanar més.

– Diuen que només van caldre dues hores d’assaig a Cuba per entendre’s. 
– 
Tots dos portem la música dins. És un do. Compartim un sentit del ritme, una facilitat per absorbir i connectar amb les melodies i les harmonies. Hi va haver una gran receptivitat entre nosaltres des del principi. La música uneix els pobles. Són només set notes, però concentren l’essència de la naturalesa humana.

– ¿Com és cantar un bolero amb El Cigala? 
A Diego el sento com si el conegués de tota la vida. Som ànimes bessones nascudes separades per l’oceà.

– L’última vegada que vaig veure El Cigala va prendre bastantes copes durant l’actuació. ¿Segueix igual? 
Això són coses molt personals. Jo ara no el veig prendre res, ni fumar, ni res.

– ¿No ha sentit la necessitat de combinar la música amb alguna cosa més? 
– 
A mi mai m’ha agradat fumar o beure. Sóc una persona molt sana, salada i cubana.

Portuondo

"No sé quant em queda per viure, però estiguin seguros de que vaig a donar guerra i seguir lluitant"

– ¿Són els seus gens o la vida sana el que li permet cantar als 85?
– M’agrada cuidar-me i fer esport. El meu únic vici és la música. Tota. No distingeixo entre gèneres. M’agrada el vals, la rumba, el flamenc, el que és líric…

– ¿Què em diu de Mayte Martín, que va estar aquesta tardor a Cuba cantant boleros? 
– Llàstima que no pogués veure-la, perquè m’encanta. La conec des de fa anys. Quan jo vaig venir aquí, va voler gravar amb mi una cançó. Juntes hem fet coses, també amb Martirio, una altra cantant que admiro.

– ¿Què espera de la seva carrera a aquestes altures? 
– Res. El ritme em porta i jo em deixo portar. Mentre conservi les meves condicions auditives, no em preocupo per res. L’única cosa que lamento és que de nena a casa no hi hagués diners per aprendre a tocar el piano. Però no es pot tenir tot. Un ha d’acceptar el que té i desenvolupar-se al màxim en allò per al que serveix. En el meu cas és cantar. Voler és poder. Si no arribes a on desitges no passa res, l’important és intentar-ho i entregar-te al màxim.

– ¿Què pensa al cantar ‘Lo que me queda por vivir’? 
– Penso en els seus autors, en Alberto Vera i Giraldo Piloto. Eren joves. Piloto m’havia d’ajudar a produir un disc, però la mort s’hi va interposar. Mai l’oblidaré. Havia de viatjar amb ell i un grup de les joventuts de Cuba, però vaig agafar un vol anterior. No el vaig tornar a veure. El seu  avió es va accidentar i van morir. Em vaig salvar de miracle.

– Quina experiència. 
– No sé quant em queda per viure, però estiguin segurs que donaré guerra i seguiré lluitant. Hi ha Omara per a estona perquè disfruto cantant. L’escenari és el meu hàbitat.

– ‘Siboney’ és un altre clàssic que sol cantar. ¿Quins records li porta? 
– La solia cantar la meva mare. Em fa pensar en els primers habitants de Cuba, que eren indis. Després van arribar els espanyols i van portar esclaus de l’Àfrica. De tota aquella barreja vam néixer els cubans. Jo sóc també fruit d’això: la meva mare era blanca i el meu pare, negre.

– Doncs blancs i negres estan enfrontats als EUA. 
– El racisme és un problema de falta de cultura, com el terrorisme. ¡És horrible el que està passant amb tots aquests atemptats! Si importessin més les ànimes que les armes, la vida seria diferent. Als EUA el problema s’agreuja perquè qualsevol pot comprar armes. No entenc com Obama no ha aconseguit prohibir-ho.

– ¿Han canviat molt les coses a la seva illa des del final del bloqueig? 
– No hi veig res de diferent. L’important entre països, com entre persones, és el respecte. A Cuba ens hem acostumat a viure amb el que ens arriba, ara sembla que la situació canviarà. A veure.

– El seu últim disc va ser el premiat ‘Gracias’. ¿Gravarà amb El Cigala? 
– És una idea molt bonica, però no depèn de mi. Ell mana. El respecto molt com a artista i com a persona, perquè és valerós. En el passat em vaig unir a Buena Vista Social Club per tenir visibilitat internacional, tot i que jo ja tenia la meva pròpia carrera. Ara tinc la sort d’anar de gira amb El Cigala. Si em demana gravar, ho acceptaré encantada.

– Ell s’està recuperant de la pèrdua de la seva dona. 
– Diuen que la música foragita les penes. No puc entrar en una cosa tan personal. L’important és concentrar-se a ser feliç. La música és l’ànima del poble i la nostra missió és donar alegria. Es pot patir, però no morir de patiment. H