EXPOSICIÓ D'UNA ARTISTA RESCATADA DE L'OBLIT

Vivian Maier, la fotògrafa invisible

Foto Colectania recupera el llegat pòstum de la mainadera que va exercir de pionera del retrat de carrer

fcasals34171140 icult exposicion vivian maier in her own hands 160606130830

fcasals34171140 icult exposicion  vivian maier  in her own hands  160606130830
fcasals34171144 icult exposicion  vivian maier  in her own hands  160606130837

/

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Sorpresa. I doble. Són el personatge i el seu treball. O, el que és el mateix, la vida de Vivian Maier (Nova York, 1926-Chicago, 2009) i els 120.000 negatius que va abandonar. Una obra destinada a l’oblit i realitzada sense vocació de ser mostrada, però que des de fa poc més d’una dècada figura en els annals de la història de la street photography, a la mateixa altura que els consagrats Helen Levitt, William Klein i Garry Winogrand. I un personatge que va viure amb més pena que glòria però que va cultivar un estil tan personal i tan ric que s’ha convertit en un fenomen viral a escala internacional: les seves còpies modernes es paguen a 5.000 dòlars (4.400 euros) i les seves instantànies s’exposen a tot el món.

    Setanta-nou fotografies es msotren a Foto Colectania, fins al 10 de setembre, en la mostra In her own hands, la primera –amb la que dijous s’obrirà a la Fundació Canal de Madrid– feta a Espanya. Malgrat això, Maier va morir en la més absoluta indigència i sense conèixer l’èxit. Un dia va relliscar al carrer, es va donar un cop al cap i va acabar en un hospital. Sola, com tota la seva vida.

GAIREBÉ UNA OBSESSIÓ

La història d’aquesta mainadera de professió i fotògrafa de vocació –«una passió, gairebé una obsessió», segons Anne Morin, comissària de la mostra– és tan potent que «el personatge pesa sobre l’obra». I és que no es pot comprendre el seu treball sense conèixer la seva vida: la d’una dona solitària, introvertida i austera que va treballar durant 40 anys cuidant fills aliens, primer a Nova York i després a Chicago, alhora que retratava la societat urbana de l’època.

    Ho feia gairebé compulsivament: «Era la seva manera de relacionar-se amb el món», apunta Morin; i una forma de buscar qui era, segons va explicar alguna vegada la mateixa autora. I ho feia sense intenció artística. ¿Es considerava fotògrafa? «Crec que no es va atrevir mai a sortir del seu perímetre adjudicat», respon la comissària. Aquest perímetre era el del servei. La feina l’hi va aconseguir la seva àvia, cuinera de l’alta societat, i un dels pocs membres de la família amb qui va mantenir relació: del seu pare, alcohòlic, no en va saber res des dels quatre anys; el seu germà sempre va tenir problemes psiquiàtrics, i la seva mare poc va exercir com a tal.

RETRATS I AUTORETRATS

Així que Maier es va dedicar a cuidar els nens d’altres alhora que deixava constància d’un temps, el seu, a través de la fotografia de carrer «amb una escriptura molt pròpia que no entra en relació amb cap altre fotògraf», assegura Morin, que considera els autoretrats de l’artista la seva «part més moderna i avantguardista». També la més enigmàtica, perquè poca informació proporcionen: «Sempre hi ha alguna cosa que interfereix entre ella i la seva imatge», la majoria de les vegades projectada en una ombra, en un aparador o en un mirall.

Notícies relacionades

    També els retrats són gairebé autoretrats. Molts van ser realitzats en barris obrers, on se sentia còmoda i podia desplegar totes les seves aptituds. «Allà podia assimilar-se. Són retrats de gent com ella, invisible, apartada, oblidada, abandonada», segons opina la comissària. Una invisibilitat que John Maloof vol solucionar «donant a conèixer la seva obra i, a través de l’obra, donant-li una identitat que no va tenir en vida», afirma Morin.

SUBHASTA PER IMPAGAMENT

L’apunt no és intranscendent, perquè Maloof va ser qui va comprar el seu arxiu. Ho va fer casualment quan el 2007 buscava imatges antigues de Chicago i el magatzem on guardava Maier les seves coses es va subhastar per impagament. Maloof va mantenir les caixes tancades fins al 2009, quan va començar a vendre-les per internet. La venda va durar fins que Allan Sekula ho va veure i va alertar del seu valor. La recuperació va començar quan Maier moria. Maloof va intentar localitzar-la, però la primera notícia que en va tenir va ser la seva esquela. Invisible fins al final.