Sigur Rós, fascinant catedral de so

Hi havia intriga en l'ambient. Sigur Rós havien d'estrenar gira sense les seves usuals seccions de vent i metalls, només el nucli dur del grup, Jónsi (guitarra i veu), Orri (bateria) i Goggi (baix). També havien de tocar, amb fins de sondeig, música sense gravar, cosa que no feien des de principis de la dècada passada. Només arrencar el xou amb la inèdita ‘Óveður’, dues coses queden clares: Sigur, en mode 'back to basics', encara són una catedral de so; i la seva ànsia d'experimentació no s'acaba mai, com demostra el tema inicial amb beats cruixents a l'estil d'Arca. Quan van recuperar els temes més antics -com ‘Starálfur’, que no tocaven des de fa gairebé una dècada-, ho van fer amb detalls nous, com si volguessin evitar costés el que costés la simple nostàlgia o l'estancament en la vella glòria.

Dissenyat pel seu equip habitual, l'espectacle va deixar literalment les boques obertes: en l'arrencada de ‘Ný batterí’, amb misterioses formacions d'efecte 3D desplegant-se cap al públic, el silenci era sepulcral.