L'assalt del cinema espanyol

En el cine espanyol, el 2016 ha sigut un any per treure pit. La recaptació de les produccions (36 milions d’euros des del gener fins a l’abril) han doblat la xifra registrada el 2015. Potser una de les pel·lícules més esperades, la Julieta d’Almodóvar, ha punxat, però Palmeras en la nieve, Ocho apellidos catalanes, Cien años de perdón i, sobretot, el fenomen Kiki, el amor se hace han aconseguit tirar de taquilla. Amb optimisme en l’ambient, la indústria està preparada per rematar l’any amb tot un assalt de títols, que continuarà a primers del 2017.

EL ‘THRILLER’ DELS NOVELLS

RAÚL ARÉVALO S’HA POSAT EL VESTIT DE DIRECTOR. I ho ha fet amb un thriller dramàtic en el qual hi ha odi, rancor i ràbia: Tarde para la ira. Conscient que «s’ha de parlar del que es coneix», el realitzador novell ha situat la història d’un expresidiari (Luis Callejo) en ambients que li són molt familiars: barris de perifèria, pobles de Castella i bars de serradures a terra on es juga al mus. També s’ha decantat pel thriller una altra debutant, la productora Mar Targarona, que recupera per al cinema Blanca Portillo en el paper d’una mare que decideix prendre’s la justícia pel seu compte a Secuestro. D’altra banda, Rodrigo Sorogoyen no és debutant, però després de proclamar-se com a rei de l’indie amb Stockholm ha fitxat per la major Warner, que distribuirà Que Dios nos perdone, una altra dosi de cine negre on dos controvertits policies intenten caçar un assassí als carrers de Madrid.

LA CONSAGRACIÓ D’ALBERTO RODRÍGUEZ

UN DELS TÍTOLS MÉS ESPERATS TÉ NOM D’ESPIA. Es tracta de Francisco Paesa. ¿Què en sabem? Gairebé res. Per començar, ¿és viu? Alberto Rodríguez, que va arrasar als Goya amb l’excel·lent La isla mínima, ara està en ple muntatge d’El hombre de las mil caras, una pel·lícula «no tant d’espies sinó de mentiders i estafadors», una ficció basada en fets reals per la qual desfilarà, a més a més del controvertit agent secret (interpretat per Eduard Fernández), un altre dels noms més polèmics dels anys 90: Luis Roldán.

LES ADAPTACIONS

TANCA LA TRILOGIA DE RELACIONS MATERNOFILIALS. J. A. Bayona ens farà plorar, i de quina manera, amb Un monstre em ve a veure, drama fantàstic basat en la novel·la de Patrick Ness que narra la història d’un nen de 12 anys que intenta fer front a la malaltia de la seva mare amb l’ajuda d’un monstre que el ve a visitar a la nit. Bayona tanca d’aquesta manera la trilogia sobre les relacions maternofilials que va iniciar amb L’orfenat i va continuar amb L’impossible. Una altra adaptació, encara que aquesta s’haurà d’esperar al 2017, és la d’El guardián invisible, thriller en el qual Fernando González Molina (director de la taquillera Palmeras en la nieve) trasllada la primera entrega del fenomen literari supervendes Trilogia del Baztan (Dolores Redondo) amb un repartiment encapçalat per Marta Etura i Elvira Mínguez.

COMÈDIA I PÚBLIC FAMILIAR

‘CUERPO DE ÉLITE’ CONTINUA EXPLOTANT ELS TÒPICS REGIONALS. Les policies autonòmiques són les protagonistes d’aquesta comèdia que no és l’única que fa flaire de taquilla. Si algú té l’habilitat de fer anar gent al cinema és Nacho G. Velilla (Fuera de carta, Perdiendo el norte), que a Villaviciosa de al lado narra com el gran premi de la loteria cau al puticlub d’un poble. Per la seva banda, María Ripoll també estrenarà la seva nova pel·lícula, No le culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, amb l’ànim d’imitar l’èxit de taquilla del seu anterior treball, Ara o mai. El mateix farà Oskar Santos amb Zipi y Zape i la isla del Capitán després que la primera entrega (El club de la canica) fos la cinta espanyola amb més espectadors del 2013.

Notícies relacionades

El cine espanyol treu pit el 2016

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

ELS AUTORS

2017 ÉS L’ANY DEL CINEMA D’AUTOR. Pablo Berger, que va enlluernar amb una Blancaneu muda i blanca i negra, aposta ara per una «comèdia hipnòtica» titulada Abracadabra i protagonitzada per Antonio de la Torre. D’altra banda, Álex de la Iglesia tanca Espanya en un bar en la que és, segons la seva opinió, la seva millor pel·lícula. El bar explica la història d’un grup de persones que esmorza en un cafè al centre de Madrid. Un d’ells té pressa i quan surt per la porta rep un tret al cap. Ningú s’atreveix a socórrer-lo. També hi haurà molta violència a Oro, el retorn al cine d’Agustín Díaz Yanes (Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto), que trasllada a la gran pantalla Oro, una història inèdita escrita per Arturo Pérez Reverte. En aquesta llista hi hauria d’haver Imanol Uribe. El cronista oficial dels anys de plom a Euskadi tanca la seva filmografia etarra amb Lejos del mar. La pel·lícula es va veure a Sant Sebastià, però l’estrena s’ha posposat diversos cops.