ENTREVISTA

Quimi Portet: "La meva música serveix per fugir d'aquest món"

El músic de Vic presenta aquest dijous a la sala Barts les cançons del seu últim disc, 'Ós bipolar', dins del Guitar BCN

undefined33675153 es la fuuuuaaaaaaa       barcelona 26 4 2016    el160510194612

undefined33675153 es la fuuuuaaaaaaa barcelona 26 4 2016 el160510194612 / JULIO CARBO

5
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +

Amb el record encara viu del seu puntual retrobament amb Manolo García per recuperar el llegat de Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, Quimi Portet presenta avui a la sala Barts el seu novè disc en solitari, 'Ós bipolar', dins del Guitar BCN. Una quinzena de cançons sorgides de l’excitant túrmix creatiu del músic de Vic, sempre entre la irrealitat i el sarcasme, en què han col·laborat Joan Miquel Oliver, Núria Graham i, per descomptat, Manolo García.

–¿És veritat que el nom d’Ós bipolar s’inspira en un programa de la BBC en el qual apareixia un ós polar dissecat?

–Sí, la gènesi del títol és anecdòtica, no hi ha voluntat zoològica ni psiquiàtrica. Vaig veure un documental sobre multimilionaris on sortia una senyora que ensenyava el seu pis a Londres i tenia un ós polar dissecat al saló. Un bear polar... És un acudit fàcil, però em va semblar un bon punt de partida per a una cançó que tenia al forn, sense lletra. Ha acabat sent el títol del disc.

–Em crida l’atenció tant d’interès pel món animal: l’ós, les cançons 'Cavall' i 'Peix', diversos gossos al llibret del disc...

–El gos és de la meva filla, que ha fet el grafisme del disc. Però sí, sempre he tingut aquesta inclinació pel tema zoològic. Els animals m’atrauen per la paradoxa que significa mirar-los fent coses i veure-hi reflectida la nostra part subzoològica. Molts comportaments humans o de la política obeeixen a pulsions purament animals.

–'Ós bipolar' s’ha publicat quatre anys després d’'Oh my love'. Ens tenia acostumats a publicar més sovint.

–A diferència d’altres discos, aquest l’he treballat de manera intermitent: he estat ocupat amb el projecte de Los Rápidos, Los Burros i El Último, he sortit de gira amb Col.lectiu Eternity [amb Joan Miquel Oliver i Sisa]... Ha sigut bo: la intermitència l’ha airejat molt. No ha sigut un disc tan obsessiu. És més eclèctic, més dramàtic, en el sentit anglosaxó de la paraula: les cançons bèsties ho són molt i les cançons suaus ho són molt també.

–Passades algunes setmanes... ¿quin balanç fa del retrobament amb Manolo García i el seu retorn als escenaris?

–Molt agradable. No hi ha hagut nostàlgia ni enyorança, al revés. El material de Los Burros m’encanta. I Los Rápidos... aquelles cançons de rock patxanguer, sense rubor. Des del minut u vam recuperar aquella il·lusió per estar, riure i treballar tots junts. Manolo i jo som dos socis modèlics. Jo vaig bé de cap i ell va bé amb els peus, som una davantera que funciona.

–¿S’han sentit rejovenir?

–Hem recuperat una... certa consciència juvenil, sí. Vam tornar una mica a aquell moment, fent el que fèiem abans, però sense aquella pressió. Crec que també ha sigut una mica d’aire fresc de cara a les nostres carreres en solitari.

–¿Han tingut la temptació, en aquest retrobament, de ressuscitar la marca El Último de la Fila?

–No. El Último de la Fila es va acabar  al 95. Manolo i jo podem col·laborar milions de vegades en el futur fent milers de coses, entre les quals hi ha cantar coses d’El Último, però d’això a dir que ens reunim novament... No seria el mateix. Des d’un punt de vista zoològic i etològic, als 40 anys els grups es desfan i, a vegades, les carreres en solitari no acaben d’anar bé i es tornen a buscar funcionaments corporatius, però ja no hi ha aquella energia d’un grup de joves primats, solters, que busquen notorietat entre les femelles… [rialles]. El Último de la Fila era allò en aquell moment, mai més.

–Els concerts de Razzmatazz els van fer com Los Burros i Los Rápidos.

–¡És que és això! Tots dos van ser uns grups que a la seva manera van fracassar, i no fa vergonya reunir-los. De fet, fins i tot té certa dignitat i et ve de gust fer-ho. En canvi, reunir El Último de la Fila no tindria cap sentit ni per a la gent a qui agradava ni per a nosaltres.

–¿Se sent més còmode en la seva carrera en solitari?

–Una carrera en solitari permet explorar quines són les teves qualitats, delimitant un espai, que és el teu i que és intransferible. En un equip sempre pesa el compromís amb una altra persona. Hi ha milions de coses, des de la lletra d’una cançó fins a l’idioma en què l’escrius, que s’han de negociar. Això ens va passar amb El Último. I tots dos estem ara còmodes amb les nostres carreres en solitari.

–¿Fins a quin punt és important l’humor, el que és estrany, en les seves lletres, en la seva forma, en fi, d’entendre el món?

–Em sembla que és una cosa molt d’aquesta cultura, la catalana: Rubianes, Mary Santpere, Dalí, Sisa, Capri... Catalunya és un país amb una història trista, rocambolesca, i ha trobat la seva vàlvula en l’humor una mica familiar però sense fre. I m’agrada, és una forma d’irreverència amb les autoritats terrestres i extraterrestres. En aquest país som molt blasfems, no s’ha respectat mai l’autoritat perquè l’autoritat ha sigut una cosa molt folklòrica i molt aliena.

Quimi Portet

"¿Una reunió d'El Último de la Fila? No tindria cap sentit ni per a la gent a que agradava el grup ni per a nosaltres. Manolo et diria el mateix"

–Hi ha un debat sobre la necessitat, o no, del compromís social i polític en el treball del músic rock.

Notícies relacionades

–En el meu cas no hi ha compromís. Admiro els que el tenen. Hi ha un tipus de músic per al qual la música és un instrument per influir en l’entorn social i millorar les coses. En la meva adolescència, el món era sòrdid i el rock em va portar a un lloc agradable. Avui ja no veig el món tan sinistre, però segueixo fent una música que serveix per fugir d’aquest món. A mi em serveix per a això, com hi ha gent que utilitza la religió o els exercicis orientals. Però això no vol dir que sigui apolític o que no tingui un compromís com a ciutadà i com a persona. Només és la meva manera d’entendre la música. 

En poc temps s'han mort Prince i David Bowie. Se'ns en van els mites. Lamento decebre-us, però es moriran tots. És una cosa biològica. La majoria d'estrelles del rock s'acosten als 80 anys. Són el fruit d'un altre temps, d'aquella revolució musical dels anys 60 i 70, en què els músics de rock van marcar la societat com en els anys 30 i 40 ho van fer les estrelles de Hollywood. És trist, però és llei de vida. I nosaltres anem a la cua després.