The June Brides, un tresor pop

La primera encarnació del grup londinenc The June Brides va tenir una existència molt curta. Del 1983 al 1986. En aquest temps, menys de quatre anys, no van tenir cap hit ni van sortir al Top of the Pops, però van despertar l’admiració de bandes com els Smiths i els Housemartins i, sobretot, van canviar unes quantes vides. Entre elles, la del novel·lista i editor nord-americà Dave Eggers, que, adolescent, recorria en bicicleta els 35 quilòmetres que separaven casa seva, al suburbi de Lake Forest (Illinois), de la botiga Vintage Vinyl a Evanston cada vegada que els June Brides publicaven un single. «A diferència d’altres bandes que havia reverenciat abans, ells no em van decebre mai», va escriure Eggers anys després en un emotiu article aparegut a The Guardian. El mateix en què va descriure, gloriosament, les gravacions dels June Brides com «tan humanes i fràgils que semblava que haguessin sigut fetes per algú borratxo en un menjador atapeït de llibres».

Sí, eren aquesta mena de grup –apassionats, llegits, subterranis– que encaixa com un guant en un festival com el Primera Persona. Allà hi seran, amenitzant dissabte el final de festa al Teatre del CCCB.

Una viola i una trompeta

Phil Wilson, guitarrista, cantant i compositor, va muntar els June Brides quan estudiava a la London School of Economics i estava sumit en una crisi de vocació. «La universitat havia sigut una decepció i no se m’acudia res que una llicenciatura en Història pogués fer per la meva vida», diu. Així que es va abocar en la música pop. Però ho va fer a la seva manera. Per començar, el seu grup tenia una viola i una trompeta. «Coneixíem gent que tocava  aquests instruments i ens va semblar que ho podíem aprofitar per fer alguna cosa més interessant que una banda pop convencional».

Wilson recorda amb afecte els primers concerts en què sacsejaven el seu estimulant còctel d’influències (Undertones, Velvet Underground, northern soul, Byrds...) davant d’audiències que només buscaven una nova ració de punk de garrafa. «Disfrutava quan tocàvem per a un públic que no sabia què esperar de nosaltres i ens l’havíem de  guanyar a base de passió i entusiasme». Els June Brides van publicar cinc singles i un miniàlbum, van sortir de gira amb els Smiths, es van barallar amb tres segells discogràfics i van desaparèixer. I el seu líder va començar una carrera com a funcionari del Departament del Tresor.

Van passar 20 anys. «Vaig deixar d’escriure cançons i de tocar. Escoltava música, però no indie pop, perquè no en volia saber res, d’aquesta escena, i això va fer que em perdés un munt de bones bandes», relata Wilson. També va fer que visqués lluny de l’empremta que els June Brides havien deixat en grups com Belle & Sebastian o els Manic Street Preachers, que no deixaven de reivindicar-los. «Ho vaig descobrir a través d’internet. Bandes de tot el món asseguraven que el meu grup, que jo creia oblidat, els havia influït. Va ser un d’aquells moments que donen sentit a la vida. ¡Al final no havíem sigut un complet fracàs!».

Notícies relacionades

Primera Persona, cinc anys d'històries

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Els June Brides es van tornar a reunir el 2012, després que Wilson temptegés el terreny amb algunes gravacions en solitari. «El millor és que ara no hi ha cap altra raó per tocar més que el plaer de fer música junts. I de conèixer gent». El Primera Persona, sense anar més lluny, li oferirà l’ocasió de conèixer un dels seus ídols. «Adoro el que fa John Cooper Clarke, però mai he coincidit abans amb ell. ¡Aquest home és un geni!».