Ramón Lluís Bande, rere el rastre dels 'fugaos'

El cineasta Ramón Lluís Bande sent obsessió pels maquis. En el seu migmetratge Estratexa, va comptar amb el testimoni de Manolín el de Llorío, últim guerriller asturià antifranquista viu aleshores. Fa dos anys va rendir tribut als fugaos amb el «monument cinematogràfic» (segons la seva definició) Equí y n’otru tiempu, en què filmava llocs on hi va haver emboscades contra la guerrilla. Si en aquella només parlaven els espais i silencis, El nome de los árboles, presentada ahir en el festival D’A, es basa en la paraula. Reuneix testimonis, majoritàriament, de gent anònima trobada pel camí durant el rodatge de l’anterior pel·lícula: «Sobre la marxa registrem les trobades amb aquestes persones, que probablement estaven explicant les seves històries per primera vegada davant una càmera».

    Hi ha algun personatge amb nom propi «perquè havia de ser-hi», diu Bande. El primer testimoni pertany a l’escriptor Nicanor Rozada, «un dels primers a lluitar per recuperar aquella memòria, amb alguns llibres importants dels anys 80», i l’últim, a Quilino el de Polio, militant comunista de Mieres amb memòria de precisió prodigiosa.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

     Bande vol tancar així una investigació obsessiva sobre la guerrilla que ha arribat a la seva labor escriptora. Un altre assumpte clau en la seva carrera ha sigut la música: el 1995 va publicar un assaig sobre el Xixon Sound i la pel·lícula que el va llançar («i em va obrir una forma de mirar») va ser El fulgor (2002), exploració pacient (nou plans, 90 minuts) de la creació de la cançó d’igual nom de Nacho Vegas.

    Vegas no ha vist aquesta pel·lícula sencera. «Les poques vegades que en parlem em queda clar que no. S’hi exposava molt, i a més no en el seu millor moment personal». Tots dos van arribar a tenir un projecte musical conjunt (Diariu, amb lletres del segon) i encara avui Vegas confia videoclips al seu col·lega.