FESTIVAL D'A DE CINE D'AUTOR
Andrés Duque, caçador de llibertat
El cineasta veneçolà establert a Barcelona filma una figura esmunyedissa de la cultura russa a 'Oleg y las raras artes'
fcasals33632172 barcelona 22 04 2016 entrevista con el director 160422182629 /
Oleg Karavaichuk no és un nom que soni a totes les cases a l’hora de dinar. Per conèixer-lo s’ha de ser un devot de la cultura russa. I en particular, potser, de la seva música de cine: el pianista Karavaichuk ha compost més de 200 bandes sonores. Va ser a través de dos temes d’'Els llargs adéus', la pel·lícula de Kira Murátova del 1971, com el director Andrés Duque va entrar al seu món. «Sóc un melòman incurable», confessa. «Entre altres coses col·lecciono bandes sonores de l’època del cine soviètic. Solia comprar en una botiga russa de Rector Oliveras, on vaig trobar un recopilatori amb aquests temes per a la pel·lícula de Murátova».
Mirant per internet va acabar de quedar encisat per aquest pianista superdotat, l’únic autoritzat a acariciar amb els seus dits el piano imperial de l’Hermitage de Sant Petersburg, els dies que el museu tanca. No era només la seva especial mania de tocar ajagut o amb una funda de coixí al cap, sinó també «la seva manera gairebé poètica de moure’s en un espai».
Duque es va armar de valor i va marxar a Moscou amb la intenció de convertir aquest conegut ermità en protagonista del seu pròxim projecte. 'Oleg y las raras artes' és una realitat (després de passar ahir pel festival D’A, tindrà la seva estrena a les sales la pròxima tardor), però va estar a punt de no arribar a ser-ho. «Va ser complicat. Ell no sol parlar amb la gent. Vaig trigar 20 dies a trobar algú que el conegués bé, l’enginyer de so Boris Alekseev. Ell va organitzar una trobada suposadament casual en una plaça. Jo anava vestit de blau, el meu intèrpret també, i Oleg també. Això li va encantar; li va semblar raó suficient per tenir una conversa relaxada».
La recomanació del dia
Tim Roth va presidir el jurat de la secció 'Una certa mirada' a Cannes 2012. Allà va recolzar la victòria de 'Después de Lucía' i va congeniar amb el seu director, el mexicà Michel Franco. En la seva primera col·laboració, Roth encarna un infermer que cuida malalts terminals mentre descuida la seva pròpia vida. Material potencialment lacrimogen tractat, segons sembla, amb equilibri i sensibilitat.
MENYS JO
Si a les celebrades 'Color perro que huye' i 'Ensayo final para utopía' jugava amb l’autobiografia i el jo, aquí Duque s’introdueix menys en l’acció. Imperen llargs plans seqüència en els quals Oleg exhibeix el seu art i el seu pensament. «De mica en mica, me’n vaig anar excloent. No volia aparèixer a la pel·lícula ni fer cap comentari puntual. Tot el que ell diu ja és suficient per explicar un estil de vida exemplar, que reflecteix la seva manera incorruptible de veure l’art, en què no intervenen ni l’èxit ni els diners».
Notícies relacionadesEl director veneçolà, establert a Barcelona des de fa 16 anys, ja havia retratat en una altra ocasió un personatge poc donat a claudicar: el desaparegut Iván Zulueta, cartellista sublim i autor del clàssic del cine espanyol 'Arrebato', en el seu debut 'Iván Z'. «Quan jo veig Karavaichuk sortint de casa amb la seva gavardina no deixo de pensar en Zulueta. Hi ha alguna cosa que els uneix i és el desig de llibertat; a vegades es paga car, però ho defensen fins al final. És una cosa que en l’art s’ha perdut».
Duque treballa també al seu aire: ara planeja traslladar-se a la zona compartida entre Rússia i Finlàndia on hi ha la comunitat dels carelians. «És una cultura peculiar. Tenen una manera d’exterioritzar les emocions molt diferent de la russa o la finlandesa. Si mor algú pròxim, no has de ser fort, sinó plorar fins que no et quedi ni una llàgrima; sols així et curaràs. Encara no sé quina forma donaré a la pel·lícula, però a la tardor espero ser allà».
