Salut i rock and roll: el nou disc de Loquillo, cançó a cançó

Als 55 anys, ja ni es recorda de quants discos d’estudi ha gravat fins ara. Però l’últim, Viento del este, és per a Loquillo una cosa especial: un àlbum que marca una de les seves èpoques, com va passar amb El ritmo del garaje, els anys 80; La vida por delante, els 90, i Balmoral, la dècada passada. Produït per Josu García i Mario Cobo, conté 12 cançons, 12 raons per figurar a la prestatgeria del rock clàssic.

‘SALUD Y ROCK AND ROLL’

UN HIMNE REBEL PER OBRIR FOC

 La lletra la firmen Loquillo mateix i el poeta de Salamanca Juan Mari Montes, i conté versos de vell inconformisme de cuir negre: «Salut i rock and roll que ens distingeix dels ramats mustis del poder». La música és una altra peça elegant del saragossà Gabriel Sopeña, un fix a les quinieles de compositors del Loco. I una anècdota gloriosa del passat ja llunyà de Loquillo: «¡Salut i rock and roll! va ser la salutació que vaig fer a la Festa del Treball del 1989, al Sot del Migdia de Montjuïc, davant de 140.000 persones. I aquí ens teniu». Si el disc ha sigut pensat com un vinil, no hi ha cap dubte que l’arrencada de la cara A és eficaç. No en va és el vídeo de llançament de l’àlbum. Serà una cançó que donarà molt joc en el directe.

‘EN EL FINAL DE LOS DÍAS’

COL·LABORACIÓ D’UN ROCKER MADRILENY

Una peça firmada a mitges amb Leiva, un dels grans valors del rock espanyol des de l’eclosió de Pereza. Una cançó tendra, taral·lejable i «amb una tornada guanyadora», segons Loquillo. «La vaig escriure quan vaig sentir l’últim disc de Leiva. Li vaig enviar la lletra per veure què sortia. I va sortir això». Loquillo sol introduir als seus discos col·laboracions d’altres artistes. Viento del este no n’és cap excepció.

‘A TONO BRAVO’ LOPE DE VEGA, 

QUEVEDO, MACHADO I CERVANTES 

La lletra la firmen Loquillo i la seva dona, Susana Koska. «És un puzle de les nostres influències culturals», explica. «De Lope el amor, la rabia de Quevedo / Espronceda, los Machado, Rocinante y Platero / vivan las Cortes de Cádiz y el ‘Himno de Riego’». Els poetes clàssics i la inevitable menció a la República. El títol de la cançó fa broma sobre el to aspre amb què el rocker entra en les converses: «No comparteixo opinions, dicto sentències», diu la lletra. La música té el segell inconfusible de Carlos Segarra (Los Rebeldes), company d’aventures des dels anys 70. El tàndem que el guitarrista de Sants fa amb l’asturià Igor Paskual compon una peça enganxatosa –amb cors doo wop–, en la línia de Feo, fuerte y formal, una altra composició de Segarra amb qui Loquillo y Trogloditas van recollir un gran èxit fa 15 anys.

‘LIMUSINAS Y ESTRELLAS’

L’AS A LA MÀNIGA DE SABINO MÉNDEZ

Firmada per Sabino Méndez –autor de molts dels èxits de la primera època– i fidel al seu inconfusible segell. Limusinas y estrellas podia haver entrat a La nave de los locos, el disc d’estudi que Loquillo va gravar el 2012 amb una recopilació de cançons escrites íntegrament per Sabino. D’aquella col·laboració, es va guardar aquest as a la màniga. La música té un aire de l’Héroes de David Bowie. I el títol fa referència «al famós somni del rock and roll: luxe, dones...», diu Loquillo. De la lletra en destaca una frase: «No hi haurà pau ni justícia si no hi ha plaer». Tota una declaració de principis i un crit de vitalisme.

‘RUSTY’ LA POESIA DE CARLOS ZANÓN 

Y LA GUITARRA DE MARIO COBO

¿Què en pot sortir de la col·laboració entre un poeta i novel·lista com Carlos Zanón i un guitarrista de rockabilly com Mario Cobo (The Nu Niles)? El resultat és aquest mig temps amb referències a Los Bravos i Los Canarios. Reivindicació del rock espanyol. Zanón ja havia escrit per a Loquillo El hijo de nadie. I Cobo va ser una de les ànimes de Código rocker, el disc editat l’any passat en el qual es revisaven en clau de rockabilly molts dels èxits del Loco. Cobo, un virtuós de la guitarra, ja forma part de la banda que emprendrà la gira de presentació d’aquest treball.

‘EL MUNDO QUE CONOCIMOS’

EL DESENCANTAMENT DE TOTA UNA GENERACIÓ

Per tancar la cara A, una peça reflexiva amb toc generacional firmat pel tàndem Sanz/Paskual. Una tornada política: «¿Dónde está, dónde fue / la Europa que ganamos? / ¿Dónde está, dónde fue / la España que perdimos? / Todo aquello que no fuimos». Veu esquinçada per a un tall pessimista amb un crescendo final harmonitzat per l’Orquestra Simfònica de Bratislava. Loquillo presumeix de l’enorme diferència entre les seves primeres gravacions i el nivell actual, i no pot evitar ironitzar sobre el fet de cantar amb una simfònica de fons. El so de l’orquestra és l’únic que no va ser gravat als estudis Drax@Audiomatic de Madrid.

‘VIAJE AL NORTE’

UN HOMENATGE A UN GRUP DE CULTE

Una cançó que serveix de tribut a Los Negativos, la banda barcelonina de pop psicodèlic liderada per Alfredo Calonge, desaparegut fa dos anys. Viaje al norte va ser inclosa a la primera maqueta del grup, el 1984. Roberto Grima, un altre membre de Los Negativos, toca en aquesta revisió, que intenta mantenir l’esperit original, inclosos els desvaris propis del pop psicodèlic. Al recuperar Los Negativos, Loquillo intenta reivindicar la tradició rockera de Barcelona, mai reconeguda, segons ell, pel poder polític. «En altres ciutats estarien orgullosos de grups com Los Negativos, Los Sírex, Los Mustang o Lone Star», subratlla.

‘LAS VENTAJAS DE PERDERTE’

EL LOQUILLO MÉS INTIMISTA, DE LA MÀ DE SOPEÑA

Al segon tram del disc s’introdueixen algunes variants i viatges cap a altres territoris musicals. És el cas, per exemple, de Las ventajas de perderte, amb música de Gabriel Sopeña i lletra, d’un gran lirisme, de Juan Mari Montes, on trobem ressons de country rock. Una cançó tranquil·la amb una tornada rodona: «Ya sabes que no soy nada / cuando tú te hallas ausente / pero tiene sus ventajas / el perderte para siempre». Rock adult, el territori en el qual Sopeña es mou més bé. Aquí apareix el Loquillo més intimista dels discos de poetes. Pot ser un bon port d’atracada en els concerts en directe.

‘LOS DIOSES ENGAÑAN’

ELS VELLS VIOLINS DE BOB DYLAN, A ESCENA 

 Una cançó fortament ideològica, fosca, amarga, en la qual es repeteix insistentment la frase que li dóna títol. «Lo siento muchacho: / no existen los dioses / era solo un pacto / firmado por hombres. / Cumplimos sus leyes, / velamos sus armas/ todo era mentira: / los dioses engañan». El tall, amb tocs de folk-rock, té una curiositat musical: un violí elèctric (tocat per Diego Galaz) que recorda alguns arranjaments del Bob Dylan dels anys 70, com en el cas del seu cèlebre Hurricane.

‘VIENTO DEL ESTE’

COR DE VEUS I GERRES DE CERVESA

La peça que dóna títol al disc és una col·laboració de Loquillo amb Igor Paskual. «El vent de l’Est és el que neteja, el que regenera», diu el músic del Clot. La fotografia que serveix de portada a l’àlbum és una imatge del vent de l’est. Nuvolades negres sobre Barcelona, amb la torre Agbar a l’esquerra, travessada per l’anell de formigó de les Glòries recentment derruït. «És una imatge d’una Barcelona que ja no existeix, com la de l’avinguda de la Llum i la del parc d’atraccions de Montjuïc, que també són als meus discos». En el terreny musical, Viento del este és una cançó de taverna, amb aires de folklore irlandès que ben bé podrien haver firmat The Pogues. La curiositat és que en els cors, cervesers, intervenen, entre altres, els periodistes bascos Iñaki López i Jon Sistiaga, com també Cayo Sanz, fill de Loquillo i de Susana Koska.

‘ME OLVIDÉ DE VIVIR’

ESTÀNDARD IMMORTALITZAT PER JOHNNY HALLIDAY

No és cap secret l’admiració que sent Loquillo per Johnny Halliday, amb qui ja va compartir cançó a Balmoral. Aquí, el Loco aborda una versió de J’ai oublié de vivre, cançó de Pierre Billon i Jacques Revaux que va immortalitzar el cantant parisenc l’any 1977 i que més tard va interpretar Julio Iglesias. Un estàndard arranjat amb ritmes que evoquen el Midnight cowboy que pot sorprendre aquells fans que vibren amb Quie­ro un camión, Los gatos del callejón i similars. Loquillo sempre ha reivindicat el rock europeu i la chanson francesa. Aquí hi ha una mica d’aquests dos ingredients. Sense complexos.

‘ACTO DE FE’ REFLEXIÓ

Notícies relacionades

Loquillo, Orozco i Hombres G, a les Festes de Primavera de l'Hospitalet

Blur no té ningú que els canti

SOBRE EL PAS DEL TEMPS

«Han pasado los años / he aprendido a perder / me hacen daño los golpes / ya no soy el de ayer». Loquillo tanca el disc amb una altra composició de Sopeña en to de confessió, amb cops de baix a l’estil Twin Peaks. Conscient de la seva edat, 55 anys, i sacsejat per la vida, mostra en aquesta cançó el seu costat més vulnerable. Final coral i un pòsit romàntic («Solo el amor nos salva / y lo hace una y otra vez»). Una manera d’abaixar el teló.