apunt

L'apatxe al turó

50 anys després d''Últimas tardes con Teresa', de Juan Marsé, són altres els no acceptats, els que estan fora

L'apatxe al turó

Albert Bertran

3
Es llegeix en minuts
CARLOS ZANÓN

'Últimas tardes con Teresa' és Barcelona mirada per l’apatxe des de dalt del turó. Per l’altre, el no acceptat, el que està fora. Aquesta mirada llaminera, fascinada però també ressentida. La mateixa que ens fa el magribí, el sud-americà, l’eslau quan es troba amb nosaltres. Quan porta els seus fills a les mateixes escoles on portem nosaltres els nostres, quan creu que pot aconseguir les nostres mateixes feines. Quan imagina Barcelona, la idealitza, la recompon de nou, la converteix en un mur, una casa, un desert, una oportunitat al llarg dels dies i els anys.

    Allà a baix, la metròpolis, Babilònia, El Dorado o el campament de caravanes per continuar amb el 'western' com el lloc on passen les coses, on hi ha els diners, les noies, no les germanes dels teus amics, i fan una altra olor, on passa tot el que no li passa a l’apatxe, al xarnego en el seu temps, al nouvingut sempre, al que no és mai acceptat i assimilat per una estructura de classes dura i impermeable. L’altre, com a màxim, pot aconseguir –per diners, per bellesa, per la necessitat gairebé antropològica dels que creuen que sempre han estat aquí que els entretingui, els diverteixi, els faci sentir més justos, més morals, més d’esquerres– una aparença d’integració, una assimilació de segona divisió i poca cosa més.

Sacsejar l’existència

El murcià Manolo en l’obra de Juan Marsé no és sinó l’actualització de l’arribista de les novel·les del segle XIX i, com ell, busca rebentar la banca, treballar poc i casar-se amb la filla del cap. Muntat a la seva moto, a dalt de la muntanya del Carmel, com l’indi muntat al seu cavall, baixa a la ciutat a robar diners i noia, i en aquest atac inocula vida, suspicàcia a alguns ciutadans però també nostàlgia de raval en altres. L’evidència que a l’existència també se la pot sacsejar. El no integrat, el que parla un altre idioma, té altres perspectives de futur, estiueja a la mateixa ciutat, mira Barcelona com un escenari on es representa una obra que se celebrarà encara que ell no la miri. Estima Barcelona, el fascina i, vés a saber, potser també té ganes de veure-la cremar.

    Com en moltes novel·les de Marsé, els personatges estan equivocats en qui són i què veuen en l’altre. El Pijoaparte s’equivoca amb Teresa Serrat i viceversa. S’atrauen, se sedueixen, es busquen per motius equivocats i intenten adaptar-se –com nosaltres en la nostra vida– al que creiem que els altres veuen i volen de nosaltres. Hi ha una destrossa brutal en això tant si el frau és un èxit com si no.

Notícies relacionades

    Molts anys després de la seva publicació, els primers anys 80, un altre escriptor (llavors de cançons) anomenat Sabino Méndez va localitzar una altra muntanya i va atrapar un altre pijoaparte, una altra rossa que es veu que s’havia fet formal, i tota la melancolia de la derrota de qui vol anar-se’n perquè sap que la ciutat ja l’ha expulsat.

    La motocicleta del murcià ara és un cotxe, un vehicle que el seu autor, fascinat per la mítica rock, converteix en Cadillac. Solitari, obvi. Loquillo era la veu que cantava aquella història universal. La del que vol un altre final en el paper que ja li han escrit i que, al ser perseguit, acaba caient de la moto robada, borratxo veient des de lluny les llums de la ciutat, o amb una samarreta de Messi falsa venent cerveses a la panxa del Leviatan.