Barceló: "L'art no avança, ni cap endavant ni cap enrere"

La fascinació que Miquel Barceló (Felanitx, 1957) sent des de fa anys per l’art prehistòric, per la representació de la figura animal que reenvia el ser humà als seus orígens, anima la pulsió primitiva que destil·la el gran fresc d’argila de la Biblioteca Nacional de França, un enorme edifici que des del 1996 projecta la seva ombra sobre el Sena. Allà, a les vidrieres des de les quals es veu un jardí interior, l’artista mallorquí ha creat un espectacular bestiari fantàstic de 190 metres de llarg per sis d’alt que vibra i es transforma al ritme canviant de la llum. Autèntica estrella de l’exposició que obrirà les portes dimarts que ve, 22 de març, Barceló ha invertit 12 dies a culminar aquest joc carnal amb la matèria, una intervenció efímera que desapareixerà a partir del 28 d’agost. La mostra Miquel Barceló. Sol i ombra tindrà també, i de manera simultània, el seu espai al Museu Picasso de París, que convertirà el mallorquí en el primer artista contemporani que traspassa l’Hotel Salé des de la seva reobertura el 2014. A escassos metres d’allà, al barri parisenc de Le Marais on té el seu taller artístic, Barceló comparteix per telèfon les seves impressions sobre aquesta doble aventura.  

–La gran vidriera de la Biblioteca Nacional de França és un homenatge a Ramon Llull. 

–Sí, però qualsevol mallorquí que intenti alguna cosa de transcendent fa, per definició, un homenatge a Ramon Llull. Em semblava que intentar transformar l’argila en pura llum reflectida i en una biblioteca era perfectament lul·lià. Aquest corredor orientat a l’oest, que rep el sol, tenia totes les condicions que necessitava. Quan el vaig veure, vaig pensar: «Aquest és el lloc». És una cosa que només havia fet al meu taller, mai en un lloc públic, i tampoc mai tan gran. La veritat és que van ser valents al confiar en mi. Si ho penses bé, omplir d’argila una biblioteca té el seu risc.

–En la mostra de la biblioteca hi haurà obra gràfica que no ha exposat fins ara. 

–Hi ha escultures, pintures i molts quaderns, però, sí, bàsicament és obra gràfica, des dels anys 70 i 80 fins ara, que no havia exposat gaire, no sé ben bé per què. És també un compendi de tècniques –litografia, calcografia, gravat, aiguafort, punta seca, xilografies, gravats fets amb els tèrmits a l’Àfrica...–, una manera de mostrar que aquestes tècniques  també són formes de pintura.

–L’exposició del Museu Picasso gira al voltant del taller. ¿Comparteix amb Picasso la mateixa visió lúdica del procés creatiu? 

–Suposo que aquesta és la tesi dels comissaris de la mostra. El que passa és que avui dia ja queden pocs pintors que, com jo, utilitzin moltes tècniques. Abans era el més habitual, però ara és estrany. La gent treballa amb una impressora en 3-D i no amb guix o amb argila.

–Li agrada la matèria… 

–Sí. M’agrada embrutar-me als matins i ficar les mans en el que faig. En això han trobat certs paral·lelismes amb Picasso, però també podrien haver-ne trobat amb gairebé qualsevol.

–I vostè, ¿quins paral·lelismes troba amb Picasso? 

–Picasso ha sigut més que un model. Quan tenia 10 anys m’agradava Walt Disney i després va deixar d’agradar-me, però Picasso no ha deixat mai d’agradar-me. Tota la vida he mirat Picasso com a una espècie de model vital, d’actitud davant el món.

–¿I com veu el món? 

–Doncs miri, estem al març i l’habitual seria que jo fos a Mali treballant, i ja ho veu, fa quatre anys que no hi puc anar. ¿Què li he dit? Això m’ha canviat la vida, encara que ha canviat més la de la gent d’allà, que estan molt més fotuts que jo. Això està complicat, però crec que és un problema global.

–Tornant a Picasso, parli’m de la passió per la tauromàquia que comparteix amb ell. 

–No es pot dir que sigui una passió, perquè vaig poc als toros, però és un tema que m’interessa molt. Des del principi el meu plantejament era una mica irònic i els toros que pintava eren com l’espanyolada, ridícula, perquè la majoria de la pintura taurina és infecta. Es podrien omplir museus amb porqueries. Llevat de Manet, algun Fortuny, Ramon Casas, Goya i Picasso, hi ha poquíssims artistes bons. El tema m’agradava perquè és un concentrat de tota la pintura: de llum, d’ombra, de vida, de mort. També perquè utilitzo tècniques com la calcografia i l’àcid, que mosseguen, que fan incisions, com les banderilles i els estocs. M’agrada que la forma i els fons siguin el mateix, que la matèria es transformi en material. Tampoc ens hem de posar metafísics, però no és cap apologia. Mai he firmat cap manifest.

–Però sí que té una opinió sobre la prohibició de les corrides de toros en algunes localitats. 

–Això d’anar prohibint em sembla una mica absurd. És una discussió que no sé si val la pena. Mai he intentat convèncer ningú.

–Un altre tema recurrent, que es pot veure també en aquestes dues exposicions, és el de la iconografia animal. 

–L’altre dia comentava amb un amic filòsof que sembla que l’animalitat s’està convertint gairebé en una filosofia, ara que ens estem carregant el planeta. I li explicava que jo vaig a veure les vaques. Quan estic enfadat, amb mi o amb els altres –encara que gairebé sempre és amb mi–, me’n vaig a veure els animals perquè ho fan tot bé. Fins i tot morir-se. Fan les coses normals però sense equivocar-se, amb gran naturalitat.

–Fa uns anys, el Grand Palais de París va organitzar una exposició titulada Picasso i els mestres. Si es fes una sobre Barceló i els mestres, ¿què hi trobaríem? 

–Molta pintura occidental, de Miró a Tàpies, Goya, Velázquez, Rembrandt, Caravaggio... Però també l’Àfrica, on en vaig aprendre moltíssim de tècniques, i tot l’art que es diu prehistòric, per exemple Altamira, Lascaux, la cova de Chauvet... Això per a mi marca un gran abans i un després.

–Com a artista, ¿què és el que l’atrau d’aquestes grutes? 

–Sobretot, que fa 36.000 anys aquesta necessitat de transcendència ja existia. Fins i tot una fisicitat, una necessitat biològica de fer això. Jo ho sento molt intensament en aquests llocs. Aquest descobriment em sembla una de les coses més importants que han passat en el món de l’art en l’últim mil·lenni.

–¿Li sembla un art modern? 

–No solament és que em sembli modern. És que hauria de canviar la forma que tenim de veure l’art, perquè l’obra d’un home que té gairebé 40.000 anys és molt més perfecta que obres que venerem que tenen moltíssims menys anys. És gairebé una gran ironia.

–Com si l’art avancés cap al passat. 

Notícies relacionades

Dos tallers, una pulsió creativa

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

–L’art mai avança, ni cap endavant ni cap enrere. L’art és art.  És com les teories d’Einstein sobre les ones gravitacionals, una expansió i implosió permanent. No he pensat mai que l’art fos una successió de coses en línia recta, amb avantguardes i rereguardes com les teories militars del segle XIX, sinó una cosa que succeeix sempre al mateix temps. 

.