Joan Amèric i Andreu Valor, dues veus en una

El que en el seu moment va començar com una col·laboració informal entre dos cantautors valencians sortits de llocs i temps diferents ha donat cos a un tàndem estable que s’entén en l’estètica i l’ètica, i que transmet intensitat al pati de butaques. Joan Amèric i Andreu Valor han creat un espai comú que els pertany en aquelles Co(i)nspiracions poètiques i polítiques, que divendres van compartir amb el públic del festival Barnasants a la sala 3 de l’Auditori.

A Amèric el precedeixen gairebé 30 anys de trajectòria mentre que Valor és figura destacada de la nova generació, però van oferir un recital compartit del tot, sense jerarquies, a dues veus i dues guitarres, que va començar alternant peces d’un i l’altre, de Llavis de sal a Ací em pariren, aquesta invocant Vicent Andrés Estellés, poeta de capçalera de (gairebé) tot cantautor valencià. La fusió d’identitats va arribar al punt en què Valor va cantar en solitari, amb poder vocal, Què més podria dir-te?, d’Amèric, i aquest li va correspondre fent seva Mai no ho dubtes.

CANÇÓ I VERB

Notícies relacionades

L’Oratori Sant Felip Neri finalitza l’orgue Montserrat Torrent amb els últims tubs

El drac sucumbeix a la lectura i es converteix en un animal millor en la campanya gràfica de la Generalitat per a Sant Jordi

La seva actitud té a veure amb una posició existencial i cívica, un «enfrontar-se a la vida amb coherència», va apuntar Valor, i per això tots dos van parlar molt, com els cantautors d’abans, ja fos per dissertar sobre la llei de la dependència, lamentar, a Vaixell de Grècia (Lluís Llach), que «set o vuit especuladors puguin més que milions de persones votant», o compartir les seves experiències com a catalanoparlants a Alacant. «Un dia vaig entrar en un forn, vaig dir bon dia i la dona em va respondre: ‘Oiga, tampoco hay que ser tan radical, ¿eh?’», va recordar Amèric, que, per una altra part, ha tornat a trepitjar fa poc un escenari de la seva ciutat, Alzira, «després de 14 anys sense poder-hi actuar».

Van tornar a Estellés, a través d’Ovidi Montllor, a M’aclame a tu, i les escenes de plenitud van arribar en aquell tram final, a dues veus, creixent juntes i inspirant-se mútuament com anunciava el títol del recital, a Camí de les garlandes, Perquè sóc poble i No sé odiar però vull, abans que, als bisos, Amèric recuperés els seus clàssics Parlant de sirenes i Mandarines, convertint els ressons de la ira en romanticisme i poesia.