La música lliure de Xarim Aresté

A Xarim Aresté el paper de guitarrista carismàtic li queda una mica petit: el que li agrada és més aviat la música que l’exhibició tècnica, i sembla sentir veus al seu interior, com les que inspiraven Brian Wilson, que després trasllada a l’escenari sense atendre a quin gènere o categoria pertanyen. Acompanyat pel Conjunt del Miracle, versió de la seva banda ampliada a 10 músics, va acariciar el cel amb les mans divendres passat, a l’escenari de la sala 2 de l’Auditori, en el marc del festival Barnasants.

AMB LA GUITARRA ACÚSTICA

Per començar, va deixar la guitarra elèctrica a les mans de Josep Munar i es va centrar en l’acústica, arrogant-se una funció més directiva, de fons, es diria que d’intèrpret entre el seu cap i les despertes terminals nervioses d’aquesta banda orquestral. La primera peça que el públic va sentir, Jo t’estimo, va començar com un lànguid càntic folk i, a poc a poc, va començar a créixer, establint un groove envoltant i somiador. Sense buscar una impressió de poder, sinó creant més aviat un estat mental d’una mística sensualitat.

    Van sonar gairebé totes les cançons que formen La rosada (només va faltar Magenta), creuades amb quatre rescats de Lladregots (2013), un parell de Very Pomelo (Els monstres i Fem com si no hagués passat res, aquesta última amb empelts jazzístics sense modificar 

la seva essència esgavellada) i tres estrenes: Indomables, introvertida i deixant pòsit; 

La flor, una cançó sobre «estimar massa alguna cosa», missatge en què es concentren l’essència i el destí d’Aresté, i la coneguda, il·luminada, Oh Helena.

Notícies relacionades

Xarim Aresté torna a l'últim popArb

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

SONS DEL FUTUR

Van fluir unes construccions frondoses que cuidaven a la vegada del ritme (bateria i percussionista mirant al sud, més el tità del baix Miquel Sospedra) i de la profunditat melòdica (piano, matalassos d’orgues i els xel·los de Núria Maynou i Neus Tamayo) i obrint amb naturalitat punts de fuga per a la improvisació en els metalls. Quan Aresté dóna voltes als sons del futur, potser hauria de seure amb el públic i parar-se a escoltar el Conjunt del Miracle: música lliure, que defuig els compartiments i vola per sobre dels nostres límits mentals.