CRÍTICA

L'enfonsament

Emiliano Monge ha escrit a 'Las tierras arrasadas' una tragèdia de dimensions colossals

2
Es llegeix en minuts
Ricardo Baixeras
Ricardo Baixeras

Crític literari

Especialista en en literatura llatinoamericana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Amb la novel·la Las tierras arrasadas, Emiliano Monge (Mèxic, 1978) ha escrit una tragèdia de dimensions colossals. No és només que hagi explicat els horrors d’un Mèxic arruïnat per les terribles històries dels migrants de l’Amèrica Central, aquells «éssers que pateixen els càstigs de la pàtria que engoleix els anhels i sepulta els records». No. És que amb aquest llibre ha narrat «la història de l’últim holocaust de l’espècie». Un verdader enfonsament en el qual «el passat està més a prop en la memòria que en el temps» i el «dolor està més a prop al cap que al cos».

L’escenari de la novel·la és Mèxic una altra vegada, però el seu terreny literari és l’ànima humana liderant canilles esgarrifoses: «Cada gota d’aquest àcid aiguat és una agulla que es clava a les costelles, als braços, als ventres, a les cames i als rostres dels senseDéu que es tornen a engolir ara les seves llengües».

El relat envilit és un «mar d’ombres que aquí tot ho sepulta» perquè el que aquí es relata és el cos convertit en mercaderia i l’ànima d’uns éssers castigats amb una violència verbal afilada i èpica. Les terres arrasades de què parla Monge esquincen fins i tot la porta de l’infern convertit en un forat, una ombra a la qual aniran a parar «tots els éssers el Déu del qual és sord als precs». No és estrany que la majoria de les cursives que apareixen a la novel·la siguin cites explícites de la Divina Comèdia de Dante, llegeixi’s de l’Infern.

Però també hi ha una història d’amor, la que protagonitzen Epitafi, que era «un home nítid i serè, acceptant que el seu món ha sigut ensorrat i sentint com cau a sobre seu el pes sencer del no-res», i Estela, «la cega del desert, que a més a més d’una dona, és una història». Condemnats a l’avançada al silenci de la mort intentaran salvar-se del cop de destral del destí: la trucada telefònica que no arriba mai condemna els amants a una devastació personal i històrica, conseqüència d’una violència centenària, que no és si no la suma de cossos seccionats i apilats en un escenari dantesc en el qual «els gossos ja no saben com contenir-se». La devastació recreada furga en la consciència del lector fins a dir prou i està escrita en un fraseig exigent.

 

‘LAS TIERRAS ARRASADAS’

Emiliano Monge

Notícies relacionades

Mondadori

352 pàg. 17,90 €