Joan Dausà, tristesa convertida en fum

Fa quatre anys, Joan Dausà era un jove actor a qui una veu interior li mussitava que provés fortuna en la música, la seva passió oculta. "Si això funciona, pot condicionar la meva vida", advertia amb prudència a aquest diari en el moment de publicar el seu primer disc, 'Jo mai mai'. Doncs sembla clar que sí, que ha funcionat, i el seu repertori de cançons tristes per superar la tristesa s'ha convertit en un motiu de celebració, doble per ser precisos, aquests dies al Palau de la Música, en el marc del Banc Sabadell Festival Mil·lenni.

Dausà va tancar un cicle diumenge (repeteix aquest dilluns) amb un recital, ‘La festa final’, de crema de naus, en què va combinar el preciosisme (una banda d'acompanyament amb quartet de corda, un cor al tram final...) amb les llicències pròpies de l'últim dia de classe, quan el professor permet que els alumnes assaltin la tarima i dibuixin gargots a la pissarra. Van ser dues hores i quart d'aquesta cançó pop d'essències recollides, que invoca sentiments, fragilitats i somnis; un repertori integrat per peces dels seus dos discos i les seves dues bandes sonores ('Barcelona nit d’estiu' i la seva recent prolongació hivernal) amb què Dausà va posar, segons va dir, un "punt i coma" en la seva trajectòria.

PETICIÓ DE MATRIMONI

Va obrir el recital amb 'Quan soni la tendresa', una cançó que al·ludeix a la mort i evoca el clàssic 'Tendresa', de Lluís Llach, dibuixant així els contorns de la nit a partir de la sensibilitat anímica i una idea de fugacitat del moment. Cançoner suau que va cobrar una corpulència més pop, mirant de reüll Coldplay, a 'Quan tothom dorm'. Amb convidats com el nen Jan, que va interpretar amb decisió 'Teo va a l’escola'. I una desfilada de fans que van atendre la crida de fer el que els donés la gana durant 20 segons. La Montse no va perdre el temps: "'Màrius, et vols casar amb mi?'". Hi va haver resposta afirmativa de l'afectat. Sort.

Notícies relacionades

Joan Dausà: "Sento que necessito parar"

Tornada al món bíblic amb mossèn Ubach, l’Indiana Jones de Montserrat

A l'altre extrem, un Dausà al piano, en precís diàleg amb la violoncel·lista Núria Maynou, en 'Si ens veiessis' i '1979', amb Sara Pi com a veu convidada. La fosca 'Més enllà' i l'escalada emocional de 'Nit de reis', amb un cor de 12 veus, van modular el repertori entre la intimitat i la celebració, camí d'uns bisos que van incloure una versió de l''Eye in the sky', d'Alan Parsons ('Ja no et brillen mai'), amb ritme festiu, i la popular 'Jo mai mai'. "No és la nostra cançó preferida, però va fer possible el que està passant", va apuntar Dausà. Clímax d'un recital que va convertir les penes en motiu d'alegria de la mà d'amics i còmplices, potser acollint-se a aquella invitació del mestre Sisa. "'Benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum...'".