Antonio Orozco: "Sento que sempre arribo tard"

Antonio Orozco (l’Hospitalet de Llobregat, 1972) està amb les piles carregades i totalment centrat en la presentació en directe del seu nou disc, Destino, que ell mateix s’ha encarregat de produir juntament amb els seus inseparables Xavi Pérez i John Caballés. Però enmig del remolí de la gira –ahir va actuar a Girona i el 12 de març pujarà a l’escenari del Gran Teatre del Liceu–, el cantant de l’Hospitalet ha trobat un forat per col·laborar al concert que l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura ofereix avui al Palau de la Música de Barcelona (Petit Palau). Orozco, sempre solidari, recolza aquesta imaginativa formació de joves procedents d’una zona molt pobra del Paraguai i capaços de transformar en instruments musicals tota mena d’objectes trobats a les escombraries. És un petit parèntesi abans de seguir el camí que marca Destino, un disc de so contundent amb al·lusions de complicitat al rock i l’electrònica i que emmarca el magnífic moment que viu l’artista.

–¿Hi posa gaire filtre a l’hora de traslladar les seves vivències i sentiments a les lletres de les cançons?

–A les cançons he explicat algunes coses que m’hauria d’haver guardat per a mi. Al compondre, en aquell afany de sincerar-te amb tu mateix, de vegades expliques coses que són massa profundes i íntimes. Però, d’altra banda, si al final ho he deixat aquí és perquè no hi ha res més bonic que entregar alguna cosa al públic que està feta amb la màxima sinceritat.

–Aquest sembla el cas, per exemple, de Moriré en el intento, una cançó en la qual demana perdó i jura intentar millorar.

–Així és. A la vida la paraula perdó s’escriu fàcilment però fer-la servir en el dia a dia, en el món real, és una cosa molt difícil. Els éssers humans hauríem d’estar sempre disposats a parar l’altra galta. Quan un és capaç de perdonar-se a si mateix, és capaç de demanar perdó als altres. Aquesta és una faceta personal per la qual jo passo i, senzillament, hi ha dies que m’hauria agradat fer les coses millor.

–És una lluita eterna.

–Tots els éssers humans passem per aquesta situació. Per a mi, la música al principi era pura vocació; després, es va convertir en la meva professió, i ara, quan ho analitzo amb més calma, veig que gràcies a la música he fet moltes coses i n’he dit moltes altres que no hauria sigut capaç de fer o de dir de cap altra manera.

–El disc s’obre amb Pídeme, una curiosa declaració d’amor.

–En aquesta cançó sembla que m’inclogui al Black Friday, ¿oi? Però és bonic dir a algú que et demani el que vulgui perquè, com dic a la cançó, el que tinc és per donar-ho i, a més a més, «tinc d’oferta el que és etern i regalo milions de petons». Però, alerta, que no em venc, només m’ofereixo a qui se li acudeixi demanar-ho [riu].

–¿De qui parla a Mi héroe?

–Mi héroe parla de totes aquelles persones anònimes que cada dia fan coses perquè la vida dels altres sigui millor. La dedico a la gent que m’envolta. Tots estem envoltats d’herois, persones que, quan acaben el seu dia de feina, es dediquen a ajudar els altres. Per a mi també són herois aquells que pateixen una malaltia i es lleven cada dia amb la il·lusió i l’esperança de poder solucionarlo. He après molt d’aquests herois i, en particular, d’una persona que m’ha ensenyat a valorar el que tinc. De vegades, un no és ni tan sols capaç de ser feliç tenint-ho tot. A mi de vegades els petits problemes m’impedeixen disfrutar de la resta.

 

–El disc també aborda el temps, com et posa al lloc que et correspon i com t’ensenya.

–Aquests últims anys, en els quals he tingut tanta feina i he viatjat pel món, si alguna cosa he après és a valorar molt més el temps de què disposo. Intento gestionar-lo molt millor i, com que no en tinc gaire per a qüestions personals, quan estic amb el meu fill, per exemple, intento multiplicar-ne per deu el rendiment. És una obsessió. El temps és el més valuós que tenim. Jo el que no vull és ser més temps.

–¿A què es refereix?

–Des de fa molts anys sento que, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir, tot està mesurat. Tot té un temps, tot té un principi i un final, i jo sempre arribo tard. Fins i tot, de vegades, quan em sembla que he après a fer alguna cosa, em dic: «Ho he après, però és tard». Però, bé, aquesta és la meva lluita personal i l’únic handicap que trobo que té aquesta feina: el control del temps.

–¿Quin és l’origen del títol del disc, Destino?

–Es titula d’aquesta manera perquè aquest disc estava en el meu destí. Fer un disc compost, gravat i desenvolupat en tots els aspectes a Barcelona era un dels grans reptes que tenia pendents. I estic orgullós d’haver-lo fet tot aquí. No té res per envejar a discos anteriors que havíem gravat a Los Angeles o an qualsevol altre lloc del món.

–¿Li és més fàcil sincerar-se en el moment de compondre o quan és al damunt de l’escenari, quan té el públic davant?

–Compondre és gairebé terapèutic. Actuar és el clímax de tot això, és la solució a l’enigma, el motiu pel qual compons.

–El seu pròxim concert a Barcelona serà al Liceu, al març, encara que inicialment tenia previst actuar abans a Badalona.

–Vam haver de cancel·lar el concert al Palau Olímpic de Badalona perquè no disposa de permisos per desenvolupar esdeveniments. Pràcticament totes les entrades estaven venudes. Va ser un cop dur, però en l’afany de buscar una solució immediata vam trobar una data dins del Suite Festival del Liceu, el dia 12 de març.

–Però és un recinte molt més petit.

–No hem trobat cap solució millor i realment ens ha sabut molt greu. El Palau Olímpic de Badalona era un dels llocs on em venia més de gust tocar. I em veig en aquesta situació de la qual gairebé em sento culpable i no sé per què. En realitat, nosaltres no vam tenir cap possibilitat de fer-hi res.

–Si mira cap enrere, ¿quin balanç fa d’aquests 16 anys en el món de la música?

–Si alguna cosa he guanyat aquests anys és que ara puc escollir el que faig. Si hi ha alguna cosa que no em ve de gust de fer, la descarto. Reconec que quan vaig començar hi havia moltes coses que s’havien de fer i hi ha alguns països on les continuo fent encara que no em vingui gaire de gust. Això sí, treballo moltes més hores que abans.

–¿Sent més responsabilitat?

–Per descomptat. La responsabilitat va créixer exageradament en el moment en què els meus discos tenien llançaments simultanis en 10 o 14 països. Això ho canvia tot: la manera d’escriure, de pensar, de desenvolupar-ho. Has de tenir un pensament una mica més global.

–¿El tornarem a veure a La voz?

–De moment, no sabem si hi haurà una nova edició del programa ni, és clar, tampoc si ens avisaran. Tot depèn dels calendaris i, afortunadament, tenim molta feina. Si m’ho tornen a oferir, ho consideraré, perquè, la veritat, m’ho he passat molt bé fent de coach.

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

–I com a coach, ¿què ha après?

–¡Uf! Aquest programa té alguna cosa particular: s’hi presenta gent amb talent i amb moltíssima experiència i altres que comencen, com és el cas del noi que va guanyar aquesta última vegada, Antonio José. Jo aprenc molt amb ells, perquè hi participa gent amb molt més talent que jo. Això és el millor de La voz. Treus el cap en un lloc i veus com evolucionen quatre artistes que han sigut seleccionats d’entre 134 que han sigut escollits d’entre les 30.000 persones que es van presentar en el seu moment. És aclaparador.