Jaime Camino, el cineasta de la memòria històrica

Mort el dissabte 5 de desembre als 79 anys a la seva ciutat natal, Barcelona, a causa de diverses complicacions de salut –el 2001 va haver de lluitar contra un càncer de pulmó amb metàstasi cerebral–, Jaime Camino recorre alguns dels moments més interessants de la història del cine espanyol. Encara que no va integrar l'Escola de Barcelona, si que va ser company de viatge d'aquella generació de cineastes i artistes de la 'gauche divine'.

Els seus primers films –'Los felices sesenta' (1964), 'Mañana será otro día' (1967), 'España otra vez' (1969)–, guarden relació amb aquell nucli de cine experimental format per Jacinto Esteva, Pere Portabella, Carles Durán, Ricardo Bofill, Gonzalo Suárez i Vicente Aranda. Román Gubern va ser coguionista de molts dels seus films, i el primer va estar protagonitzat per Jacques Doniol-Valcroze, crític de 'Cahiers du cinéma' i membre de la Nouvelle Vague: les noves onades del cine francès entraven a Espanya a través de la porta barcelonina.

Aquelles primeres pel·lícules, molt característiques del cine europeu dels 60, van versar sobre la crisi familiar, la incomunicació, la delinqüència juvenil i els efectes de la guerra civil espanyola, i per això van haver de superar no pocs esculls amb la censura.

A 'España otra vez' va relatar la història d'un brigadista nord-americà que torna a Barcelona per a un congrés mèdic. La pel·lícula va competir en el festival de Cannes i el director recordava orgullós que “l'últim comandant del batalló Lincoln, Milton Wolf, em va escriure una carta emocionada a favor de la pel·lícula”. Va fer a continuació 'Un invierno en Mallorca' (1969), evocació dels amors viscuts a l'illa per l'escriptora George Sand, encarnada per Lucía Bosé, i el músic Frédéric Chopin.

SERRAT I ANALÍA GADÉ

Els últims instants del franquisme els va viure fent malabarismes amb la indústria cinematogràfica, a la recerca de cert èxit comercial. A 'Mi profesora particular' (1973), Joan Manuel Serrat, llavors molt interessat pel cine, va incorporar un 'golfo', en definició del mateix Camino, que sedueix la seva madura professora de piano, personatge interpretat per Analía Gadé.

Després de la fi de la dictadura, Camino va incidir en la que seria la seva gran temàtica, la guerra civil i el franquisme, convertint-se en el gran actiu de la memòria històrica quan aquest concepte encara no existia com a tal. El primer i exitós film,' Las largas vacaciones del 36' (1976), protagonitzat per José Sacristán, Concha Velasco i Ángela Molina, parla de l'inici de la guerra des de la posició de diverses famílies burgeses que decideixen quedar-se en les seves residències d'estiu a l'esclatar el conflicte.

'La vieja memoria' (1977), el seu millor film, és un documental sobre la guerra i la postguerra que gestiona excel·lent material d'arxiu i proposa un discurs dialèctic mitjançant entrevistes a Dolores Ibárruri, Federica Montseny, Raimundo Fernández Cuesta i José María Gil Robles, entre altres.

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

I a 'Dragon Rapide' (1986), amb Juan Diego en el paper de Franco i assessorament històric d'Ian Gibson, va evocar els instants previs al cop militar.

En les seves dues últimes pel·lícules –'El largo invierno' (1992), amb Vittorio Gassman i Jean Rochefort, i el documental 'Los niños de Rusia' (2001)– va seguir investigant l'inclement temps pretèrit de l'Espanya dividida, però també va realitzar una reflexió sobre l'art pictòric a 'Luces y sombras' (1988), al voltant d'un director obsessionat en 'Las Meninas' de Velázquez, i un eloqüent retrat del buit i l'estrès de la vida moderna a 'La campanada' (1980). Va guanyar el premi de la Crítica en el festival de Berlín per 'Las largas vacaciones del 36' i el Gaudí honorífic el 2009.