James Rhodes: sexe, ganivetes i Johann Sebastian Bach

La història de James Rhodes (Londres, 1975) s'ha explicar des del principi, per més crua que sigui. I el principi és que James Rhodes va ser violat per un professor de gimnàstica quan només tenia 6 anys i que els abusos es van succeir amb dolorosa freqüència durant els cinc anys següents. No és fàcil construir una vida a partir d'uns fonaments com aquests.

 “Si comparéssim la vida amb córrer una marató, els abusos sexuals en la infància tindrien l'efecte de treure't una cama i carregar-te amb una motxilla plena de totxos a la línia de sortida”, va escriure Rhodes en un article publicat al ‘Daily Telegraph’ el 2012. La seva ha sigut una marató plena d'episodis esgarrifosos: ha patit tota mena de trastorns físics i mentals, ha sigut addicte a l'alcohol, al sexe i a les autolesions amb ganivetes d'afaitar, ha protagonitzat cinc intents de suïcidi, ha sigut internat per força en un hospital psiquiàtric, s'ha arruïnat, ha vist com s'enfonsava el seu matrimoni i ha perdut la custòdia del seu fill. I ha treballat a la City de Londres, que pot ser considerat un altre tipus d'experiència traumàtica. De manera bastant sorprenent, Rhodes també ha aconseguit forjar-se una notable carrera com a concertista de piano i divulgador televisiu i, als seus 40 anys, no només està viu, sinó que és un home raonablement feliç.

UN PLET DOLORÓS

De tot plegat en parla amb franquesa desarmant en un llibre autobiogràfic, ‘Instrumental. Memorias de música, medicina y locura’, que Blackie Books acaba de publicar en castellà i que va estar a punt de no veure la llum a causa d'un plet judicial. Una còpia del manuscrit va arribar a mans de l'exdona de Rhodes --el pianista es dirigeix a ella en el llibre amb un tacte exquisit-- i la seva reacció va ser mobilitzar un equip d'advocats per intentar impedir-ne la publicació, al·legant que les escabroses confessions que contenia podien causar un dany psicològic irreparable al fill de tots dos. Després d'una primera resolució judicial favorable a l'autor i a l'editorial, el tribunal d'apel·lació va donar la raó a la demandant.

 “Això em va deixar fet pols --explica Rhodes mentre fa glops d'un cafè amb llet a la terrassa d'un cèntric hotel barceloní--. L'home que em va violar em va advertir una vegada i una altra que si se m'acudia explicar el que passava em passarien coses terribles. I jo vaig guardar silenci durant 30 anys. Ara uns jutges em deien exactament el mateix, que no tenia dret a parlar del que m'havia passat. Si ho penses, és aterridor. Durant la vista, un advocat va arribar a comparar el meu cas amb el d'un home que havia infectat deliberadament la seva dona amb el VIH. De bojos”.

Rhodes va gastar una fortuna --“vaig estar a punt de perdre la casa”-- per costejar l'amarg procés legal, en què va comptar amb el suport militant dels seus amics més pròxims, entre els quals figuren celebritats com els actors Stephen Fry i Benedict Cumberbacht. Finalment, el Tribunal Suprem va autoritzar la publicació d'‘Instrumental’. “Una persona que ha patit de la manera com l'apel·lant ha patit i que ha lluitat per fer front a les conseqüències del seu patiment de la forma com ell ha lluitat té dret a parlar-li al món d'això”, deia la sentència.

CARTES D'AGRAÏMENT

Notícies relacionades

James Rhodes: "La música clàssica no ha sigut mai tan rellevant com ara"

Amb el peu esquerre

El pianista insisteix que no va afrontar l'escriptura del llibre com una teràpia, i encara menys com un exercici d'exhibicionisme, sinó que el va moure el desig sincer d'ajudar altres persones. “Hauria sigut més fàcil per a mi no descriure segons quines escenes, no donar detalls de successos que encara avui em destrossa rememorar --explica--. Quan vaig en metro i em sembla que algú em reconeix, penso que aquella persona probablement sap més coses de la meva vida privada que de la vida d'alguns dels seus parents o dels seus companys de feina, i això m'incomoda. Però és un preu molt petit al costat dels milers de missatges d'agraïment que rebut, de gent que es reconeix en la meva experiència o que, gràcies a la lectura del llibre, entén millor com se senten persones del seu entorn que han viscut coses similars”. I s'emociona al recordar la vegada que una dona a qui no coneixia de res el va aturar pel carrer i, sense dir-li ni una paraula, li va fer una abraçada i va començar a plorar. “¡Déu meu, va ser un moment increïble!”.

‘Instrumental’ també és, de la seva manera, una carta d'agraïment. A Johann Sebastian Bach. A Beethoven, a Chopin, a Schubert, a Brahms, a Ravel, a Mozart, a Rakhmàninov, a Prokófiev, a Liszt, a Scriabin i a tants altres compositors clàssics. Al poder curatiu de la música. “Si no hagués conegut Bach, jo estaria mort”, assegura. La trobada es va produir quan Rhodes tenia 7 anys i, com a conseqüència dels abusos sexuals que patia, s'havia convertit en “un psicòpata en miniatura”. El millor refugi (l'únic) que va poder trobar davant tot el dolor va ser una casset amb una gravació en directe de la versió per a piano que Ferruccio Busoni va fer del segon moviment de la segona partita per a violí de Bach, la 'Xacona’. Aquell descobriment, insisteix, li va salvar la vida i va determinar la seva vocació. Encara avui és la peça musical preferida de Rhodes, que s'obre la jaqueta de motorista i mostra amb orgull una dessuadora de color gris marengo amb quatre lletres blanques brodades: BACH.