'El diví' il·lumina el Prado

Malgrat que avui en dia sigui molt desconegut entre el públic, Luis de Morales va gaudir d'un èxit comercial i una difusió artística només superades, en el seu moment, pel Greco. I no només això. Va ser també un artista fonamental del renaixement espanyol, un artista amb una tècnica extraordinària, i un artista amb una personalitat molt original. Un virtuós de la pintura tan genial com oblidat que el Museu del Prado recupera amb El diví Morales, una exposició, patrocinada per la Fundació BBVA, que reuneix les 54 obres més significatives i reconegudes del creador per situar-lo al lloc que es mereix. «No hi ha gires pintors espanyols del renaixement anteriors al Greco susceptibles de tenir una monogràfica al Prado, i Morales n'és un», sentencia Miguel Falomir, director adjunt de la pinacoteca madrilenya.

L'oblit durant segles de De Morales cal atribuir-lo, en part, a la seva pròpia genialitat. Ja que la gran difusió que va tenir en la seva època, el va portar a ser reiteradament copiat i a ser conegut segles després «a través de mamarratxades lamentables que impedien que es veiés el pintor que va arribar a ser», afirma la comissària de l'exposició, Leticia Ruiz, parafrasejant l'historiador Juan Antonio Gaya Nuño i fent referència a obres que no van sortir del seu pinzell. I ¿qui va arribar a ser Luis de Morales? De la seva vida se sap ben poca cosa, més enllà que es va establir a Extremadura; i de la seva obra són coneguts i reconeguts els retaules i, sobretot, les taules devocionals. Peces plenes de misticisme, realitzades amb un estil molt propi i amb una gran càrrega emotiva.

Van ser aquestes peces més petites amb figures de bust o de mig cos amb una il·luminació contrastada i amb uns fons negres, intensos i misteriosos les que li van donar més fama. «Estem davant d'un producte d'enorme bellesa, des de l'elecció dels materials, en la majoria dels casos roures bàltics de gran qualitat, fins al tractament tècnic, unes construccions molt minucioses -explica Ruiz-, en les quals veiem com s'ha pintat cabell a cabell». No en va, el tractadista del XVIII Antonio Palomino -el mateix que el va batejar com El diví- ja advertia que «la subtilesa en els cabells» feia venir ganes de «voler-los bufar perquè es moguin, perquè sembla que tenen la mateixa subtilesa que els naturals».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

AL MNAC, EL JUNY DEL 2016 / La mostra reuneix alguna d'aquestes taules -La Verge de la llet, La Verge amb el nen escrivint i La Verge amb el Nen i sant Joanet, entre altres- i fragments dels pocs retaules que s'han conservat.  Hi ha, per exeomple, El naixement de la Verge, El Calvari i La resurrecció. Se sap que en va fer 20, però no tots han sobreviscut als conflictes del segle XVII amb Portugal, a la guerra de la independència i a la guerra civil. I l'obertura i el tancament de l'exposició el protagonitzen dues obres mestres:  La Verge de l'ocellet i un Ecce Homo de cos sencer que llueix juntament amb una escultura d'Alonso de Berruguete que evidencia les influències del palentí sobre De Morales.

El diví Morales lluirà al Prado fins al 10 de gener i després viatjarà al Museu de Belles Arts de Bilbao i al juny arribarà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). A Barcelona es podran veure, també, les dues peces que custodia el centre català: Ecce Homo i Crist a la creu.