Marc Recha: "Els nens necessiten que els deixis volar"

Havien passat sis anys des que Marc Recha ens entregués la seva última pel·lícula, Petit indi, i ara torna amb una petita i preciosa pel·lícula en forma de miniatura que gira al voltant de la relació entre el cineasta i el seu fill Roc. Un dia perfecte per volar ens introdueix en l'imaginari infantil mitjançant els ulls d'un nen que aprèn a créixer al costat del seu pare a través d'històries i contes que van consolidant la seva vinculació més íntima, i en què hi ha espai per a l'aprenentatge, per a l'aventura iniciàtica, per al coneixement del que significa la pèrdua. Filmada en cinc dies i de manera totalment independent, la pel·lícula suposa el redescobriment en clau lluminosa d'aquest fonamental cineasta català.

-¿Com va sorgir la idea del film?

 

-Volia plasmar la relació que tinc amb el meu fill a través d'un conte que ens hem anat inventant al llarg del temps. Un conte episòdic que ja va pel capítol 3.000 i que està protagonitzat per un gegant i que d'alguna manera simbolitza el nostre particular univers.

-Sembla que a la pel·lícula hagi tendit a l'essencialitat.

 

-Ens vam ajuntar un grup d'amics que volíem fer alguna cosa mentre sortien altres projectes. Per això es tracta d'un treball fora de l'òrbita de la indústria i es va plantejar d'aquesta manera. L'important era rodar-la junts, sentir-nos units a través d'això, d'una manera molt positiva i constructiva.

-¿Com va ser el procés de creació?-El que vaig fer va ser treballar molt el guió, perquè està molt dialogat, i perfilar molt les seqüències. A partir d'aquí va anar creixent la història, i va anar sorgint el verdader tema del film, la paternitat desitjada. També m'interessava plasmar de quina manera es pot reflectir la vida quotidiana a partir d'una mirada pròpia. ¿Com filmar la vida mateixa? ¿Com construir un relat íntim de la vida d'un pare i un fill? No hi ha estàndards per fer-ho, no podíem seguir gairebé cap sèrie de codis preestablerts.

-També s'estableix una relació molt especial amb el paisatge.

 

-Vam rodar als llocs per on acostumo passejar amb el meu fill. La cala on ens banyem, el massís del Garraf on fem volar els estels…

-El fim es construeix a base de símbols: l'estel, l'espantaocells, el gegant…

 

-Hi ha una visió panteista del paisatge, però també una visió animista dels objectes inanimats. Els arbres, les roques, l'aigua, el vent…

-És molt orgànica, és molt viva.-Jo crec que sí. Hi ha molta fisicitat i és una atmosfera que d'alguna manera t'envolta. Les herbes medicinals, la calor que desprèn la terra sota el sol, la forma de les roques, els cicles de la vida, de la naturalesa…

-La pel·lícula està explicada des del punt de vista del nen i accedim als seus pensaments, a les seves pors, inseguretats, alegries…

-És com un conte. Tot orbita a partir de la idea que els nens necessiten amor, que els estimis. L'amor és també aquella seguretat que necessiten per créixer. Necessiten protecció i que els acompanyis i els deixis volar. Es tracta de ser-hi sense castrar-los, sense tallar-los les ales. Jo crec que la pel·lícula intenta donar una visió de tot això, del pare com a company de viatge.

-És una pel·lícula de creixement, d'a-prenentatge, però també de pèrdua.  

-De creixement en el sentit de fomentar la curiositat, que per mi és la base de l'aprenentatge i el coneixement. I de pèrdua perquè parla de l'absència de la persona estimada. En realitat, la pel·lícula podria considerar-se una mena de testament que li deixo al meu fill. És com el meu regal a ell, una declaració d'amor.

-¿Estem davant la seva pel·lícula més personal?

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

 

-I també davant la més universal, perquè de l'àmbit local, com deia Eugeni d'Ors, passes a l'universal. És a més un film no esperat, no planejat. És com la vida mateixa, ha sorgit.